Quan plouen bales

Des de fa una setmana, els talibans i les forces que resisteixen al Panjshir discuteixen si la província sencera ha caigut finalment en mans dels nous amos de Kabul o si una part continua en poder del Front de Resistència Nacional. Uns asseguren una cosa i, immediatament, els altres afirmen el contrari. Però això no impedeix que els talibans celebrin la victòria, que consideren inapel·lable. Ho fan disparant enlaire, un costum culturalment acceptat (tot i que de vegades estigui prohibit) a certes zones dels Balcans, l’Orient Mitjà, l’Índia, el Pakistan, Etiòpia, Guatemala, Nordamèrica, Rússia i, esclar, l’Afganistan.

Segons The Times of India, divendres de la setmana passada, com a conseqüència d’aquests trets d’alegria, als hospitals de Kabul van anar a parar disset morts i quaranta-un ferits. És difícil estimar amb precisió el perill d’una bala que cau després d’haver estat disparada cap a dalt.

Gran idea, la de disparar a l’aire per celebrar alguna cosa

S’enlaira uns tres quilòmetres i, segons el vent, quan baixa pot aterrar en un radi de tres quilòmetres al voltant del tirador. Les bales cauen a una velocitat molt menor que la que tenen quan surten de l’arma però, tot i això, com que acostumen a impactar al cap, tenen prou energia per esberlar-te el crani. Un terç dels que reben a la closca l’impacte d’una bala en caiguda lliure moren.

Tot i el meu 50% de sang valenciana no li he trobat mai la gràcia a això de fer molt de soroll per celebrar res. Ni la nit de Sant Joan no li veig la solta a les traques. Els trets enlaire em semblen una mostra clara del nivell mental dels que els fan. Tot el que puja acaba per baixar i, com queda demostrat, els turbants que fan servir els afganesos no serveixen gaire per amortir els impactes. Haurien de modificar la normativa religiosa i començar a fer servir casc, ni que sigui de motorista.c