L’Onze de Setembre

Quan tota la política mundial està pendent de l’Afganistan i el que el control talibà suposarà per a les relacions internacionals, nosaltres –com sempre– ens entretenim amb qüestions que només s’expliquen pel desig de fer de Catalunya una cosa molt especial o, simplement, prendre partit per alguna de les alternatives que els partits independentistes ens proposen en relació amb la Constitució, el Govern de l’Estat o les relacions entre aquest últim i la Generalitat.

Mentrestant, demà veurem la celebració d’una nova Diada, que altre cop posarà de manifest que no tots els catalans pensen el mateix sobre l’11 de setembre, data que interessa al món no pel nostre 1714, sinó per l’atemptat a les Torres Bessones el 2001 i la caiguda de Salvador Allende el 1973.

A Brussel·les fa poc he estat buscant literatura referida a l’11 de setembre i només hi ha textos al·lusius a aquestes dues qüestions, la xilena i la de Nova York. A més a més, ho he consultat en biblioteques i fins i tot al llibre que recull els 71 grans setges de la història militar universal. I tampoc no he trobat cap menció al nostre Onze de Setembre. Només un llibre en català, dels molts consultats i editat en el moment àlgid del procés, dona testimoni del setge de Barcelona per les forces borbòniques fa més de 300 anys. Un llibre, per cert, regalat recentment a la secció catalana de la biblioteca de l’Institut Cervantes a Brussel·les.

Aquí ens hem acostumat al revisionisme històric basat en el que deia Orwell, segons el qual qui

Mentre prioritzem tergiversacions històriques no parem atenció als problemes de la ciutadania

controla el present controla el passat i de passada se l’inventa.

Des de la invenció del suposat patriotisme català d’Indíbil i Mandoni al segle III abans de Crist, passant per les celebracions del Mil·lenari de Catalunya a finals dels vuitanta, hem aconseguit tergiversar la nostra història fins a límits insospitats.

La del 1714 no va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya en què Rafael Casanova va ser un presumpte líder antiespanyol. Va ser un conflicte entre dues faccions de catalans, uns a favor de mantenir el jurament de fidelitat de les Corts Catalanes del 1701 a favor de Felip V i d’altres a favor de mantenir fidelitat a Carles d’Habsburg, qui per cert ja havia renunciat a ser rei d’Espanya quan els pactes europeus li van aplanar el camí per convertir-se en emperador d’Àustria.

En aquest sentit, es pot dir que els austriacistes catalans van insistir en una causa perduda, com tantes vegades ha passat al llarg de la nostra història. I això és el que lamentablement celebrarem demà.

I mentre prioritzem totes aquestes tergiversacions històriques no parem prou atenció als problemes que avui afecten la ciutadania. La lluita contra la covid, l’atur juvenil, problemes econòmics i empresarials de tota mena o fins i tot l’ampliació de l’aeroport de Barcelona o el corredor mediterrani haurien de concentrar els esforços dels nostres dirigents polítics. I en aquest sentit faríem bé d’aprofitar la taula de diàleg que arrencarà d’aquí pocs dies.