Ofici de vespres

En la litúrgia de les hores catòlica, les oracions i oficis de vespres són els de la vesprada, senzillament. En castellà, aquests oficis es diuen de vísperas, la mateixa paraula que també s’utilitza per a la vigília, i avui som en vigílies, una vegada més, de la Diada nacional de Catalunya. Un altre Onze de Setembre amb convocatòria, manifestacions i, no cal dir-ho, samarreta patrocinada per les entitats que vostès ja coneixen. Cal suposar que hi haurà menys presència, per la pandèmia i pel cansament acumulat d’aquesta dècada que encara no sabem, o depèn del color del cristall amb què es mira, si ha estat una dècada perduda o guanyada. En qualsevol cas, vigílies d’un ritual potser renovat, però que no inclourà un magníficat, encara que sí que és probable que acabi en oració, com mana el ritu llatí.

Per descomptat, i com a mostra de la divisió d’aquesta societat, hi haurà qui obviarà vespres, vigílies i Diada i se n’anirà a la platja, a la muntanya o es quedarà a casa, mentre una altra part de la ciutadania mantindrà present als carrers o als balcons la pervivència del problema català o, si es vol expressar en l’argot d’avui, el conflicte.

L’ANC ja ha avisat que a la Diada seguirà la commemoració reivindicativa de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i no tinc clar si també del 27 i la proclamació d’independència avortada. No s’ha de defallir, podria ser el missatge implícit i probablement no desitjat de tanta celebració de jornades històriques. Dies de molt, vespres de poc, adverteix cruel el refranyer. Però ja veurem si aquestes noves dates s’incorporen al nostre calendari cívic, en el qual la Diada hi és legalment i estatutàriament. Tanmateix, i contra el que es podria pensar, la celebració de la Diada per recordar la caiguda de Barcelona el 1714 en la guerra de Successió és relativament recent. No només com a festa pàtria, sinó fins i tot com a manifestació del catalanisme.

En la tradició catalanista sempre havien tingut més predicament el Corpus de Sang i la guerra dels Segadors. Al cap i a la fi el 1640 va ser el moment en què la secessió del Principat respecte de la monarquia hispànica va ser no només possible, sinó que va coincidir en el temps amb la revolta i independència de Portugal. Com sempre, França i Anglaterra van tenir un paper destacat en el diguem-ne doble front que se li va presentar a la corona espanyola i, després de l’ocupació el 1652 de Barcelona per les tropes castellanes, es va acabar una fase de la guerra per passar a ser un estira-i-arronsa amb els francesos que significaria al final la firma del tractat dels Pirineus amb França a l’illa dels Faisans, el 1659. Allà va perdre el Principat el comtat del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la part del comtat de la Cerdanya que des d’aleshores, juntament amb totes les altres terres esmentades, van passar a ser franceses i van convertir els Pirineus en més frontera que mai. Tot això sense oblidar el context de la guerra dels Trenta Anys a Europa i les nombroses rebel·lions camperoles de l’època.

Al llarg del segle XIX va prendre cos el record tenyit de romanticisme dels màrtirs del 1714 i del mateix Rafael Casanova, que, gràcies a Víctor Balaguer, va tenir carrer al seu nom al costat d’Antoni de Villarroel, el 1863. El 1886 l’Ajuntament de Barcelona va decidir dedicar una estàtua a Casanova, que es va erigir el 1888. I aquell mateix any de 1886 se celebrava una missa a Santa Maria del Mar l’11 de setembre. Oficiava Jaume Collell, que mereixeria article a part. Un ofici de vespres que encara perdura.c

La celebració de la Diada per recordar la caiguda de Barcelona el 1714 és recent