Belmondo, pecador

Acasa adorem la Jean Seberg. A l’entresolat des d’on sovint escric, a la meva esquena penja una foto gegant d’À bout de souffle ,de Godard (que tenia una retirada al meu company de vida), on la rossa de cabell garçon es passeja en manoletinas amb un Jean-Paul Belmondo amb barret que podria ser malgirbat però resulta atractiu.

Reparteix el New York Herald Tribune pels Camps Elisis amb una alegria que ja voldrien ara els de la premsa.

Belmondo era l’esperança dels lletjos de triomfar sense ser Delon. Als més joves els convido a buscar el seu gest: el dit polze segellant el llavi embuatat que es convertiria en símbol sexi universal. Un pèl gàngster, irresistible.

Ell dins la banyera, espatlles de boxejador nu i cadeneta penjant del coll, en fi, l’èxit de la desproporció que, en l’últim tram de la seva vida, es va accentuar amb una presència imponent, barba blanca de pescador i cara de pocs amics.

Però d’entre tots els seus papers n’hi ha un que resulta inquietant: Belmondo el 1961 fent de sacerdot a Léon Morin,

cura, historia d’amor entre una jove militant comunista, vídua i atea confessa que durant la Segona Guerra Mundial es refugia en una ciutat de províncies, i un home d’Església que trastoca les vides de tots dos.

Entre el nostre bisbe català enamorat d’una escriptora de novel·les eroticosatàniques, que de tan mediàtic com és acabarà com el pare Apeles, i aquell Belmondo de coll alçat que escolta més que parla i clotet a la barbeta, em quedo amb el segon a ulls clucs. Belmondo, el pecador; Novell, aprenent.

Veurem qui guanya, al final de l’escapada.

Això sense voler trencar la tradició de persones compromeses amb la religió que un dia van penjar els hàbits per amor, sense la sàvia decisió dels quals, per cert, no estaria servidora en aquest món.c

Belmondo era l’esperança dels lletjos de triomfar sense ser Delon