El Prat com a pretext

L’ampliació del Prat ha estat el pretext per evidenciar les conegudes divisions al Govern Sánchez i per endinsar-se en les discrepàncies de fons en l’independentisme que es manifesten diàriament des que Pere Aragonès és president de la Generalitat. La ministra Yolanda Díaz i l’alcaldessa Ada Colau es van passejar satisfactòriament ahir per l’entorn de la llacuna de la Ricarda per manifestar la seva oposició al projecte que la ministra Raquel Sánchez havia deixat en suspens el dia anterior responsabilitzant la Generalitat de no complir l’acord assolit el 2 d’agost.

El més probable és que es recorrerà al sentit comú i es recuperarà un projecte que no és ideològic sinó pràctic, tècnic si volen, perquè Barcelona i Catalunya no vagin pel pendent de la decadència a la recerca d’una independència en contra d’Espanya i sense comptar amb Europa.

La transformació de Barcelona del 1992 va ser conseqüència de l’esperit innovador i cosmopolita de Pasqual

Si no es recupera un mínim de confiança, la confrontació serà inevitable

Maragall, que va aglutinar la il·lusió de la majoria de barcelonins i la complicitat del govern de Felipe González. La inversió fou formidable, sense que es coneguin corrupteles en un projecte de tanta envergadura. Samaranch va ser decisiu a l’hora de concedir els Jocs Olímpics el 1986.

De l’actitud positiva d’aquells moments hem passat al no a tot, especialment el no a qualsevol proposta que vingui de Madrid. Hi havia confiança i ara hi ha desconfiança. Llavors vam avançar, fins i tot amb el peix al cove de Pujol, i ara retrocedim desaprofitant grans inversions.

El president Pere Aragonès no ho podia dir més clar ahir: “Hem perdut confiança en l’Estat, que té una falta de voluntat crònica d’invertir a Catalunya”. Té part de raó en això.

Però el Prat és el pretext per avançar per altres mitjans cap a la independència unilateral que Puigdemont insisteix que ha de ser des de la confrontació i Junqueras la vol assolir negociant. Aragonès és el gestor de l’ambigüitat. En qualsevol cas, és difícil recuperar la confiança si en vigílies de la reunió dels dos governs, el president diu que “forçarem l’Estat a una negociació i a una sortida política” que ha d’incloure l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Em sembla que serà que no, tant si el president és el sempre canviant Pedro Sánchez com qui el succeeixi a la dreta o a la mateixa esquerra.c

per aula, amb menys professors de reforç, respecte a l’any passat, i el fet de no recuperar tots els espais perduts (biblioteques, gimnasos, sales de professors...), estem repetint (penso que agreujant) el que vam fer l’any passat amb una incidència no comparable.

La nova llei d’educació millorarà substancialment el sistema educatiu, però la posada en marxa s’allargarà massa. Un exemple és el de l’FP, on molta gent es queda sense plaça.

Els que pensen que en aquests moments a les escoles són més importants les mascaretes, els gels o la distància que una bona educació sense restriccions, penso que no valoren el que es perd en cada curs, i anem pel tercer. S’ha de prioritzar la formació i eliminar la por. L’índex de joves amb desequilibris mentals s’ha disparat, és que això tampoc és important? Hem d’afrontar amb valentia la realitat educativa.

Manolo Suárez godó strategies slu