Va passar (o no) a Malasaña

Conec Madrid una miqueta i Malasaña una miqueta menys, i no soc experta en successos ni en dret, cosa que sens dubte em converteix en una de les persones més indicades per comentar la primer suposada i després desinflada agressió homòfoba que aquests dies ha inflamat les xarxes, normal, i l’opinió informada, incloent-hi una ministra, la qual cosa, havent-se convertit també en normal no hauria de ser-ho.

No és una ironia, soc una persona indicada per parlar dels fets de Malasaña perquè no conec prou bé el tema i això és el que està passat en aquest i en tots els altres: així que es té notícia d’un esdeveniment, tots entren a escena, allò d’esperar a tenir més coneixement dels fets i les persones implicades, si de cas, ho deixem per més endavant. O ho obviem, no fos cas que ens desmuntés el discurs, tan bé que ens havia quedat. Aquesta és una de les lliçons que podem extreure del que ha passat al barri madrileny: un jove denuncia una agressió odiosa i

Podríem oblidar-nos per un temps del #Yositecreo, per informar-nos abans

inacceptable i abans de comprovar si és certa ja l’hem feta bona. Per què? Sens dubte perquè l’homofòbia existeix i va a més (això sí que està documentat) i hi ha sectors disposats a voxciferar-la, que ja ho estan fent en aquest cas, però també perquè estem entossudits que aquest és un país horrible on ens apunyalem a cada cantonada, i això no és cert, almenys físicament, perquè ideològicament i convivencialment ja és una altra cosa. Això és una de les coses més fascinants d’aquesta història, per què estem disposats a creure i fer córrer que som pitjors del que som. L’altra és el #Yositecreo. Una altra vegada.

No conec gaires coses de Malasaña ni del que hi ha passat o no, però si tinc certes nocions d’alguna cosa és de periodisme, i sé que opinar, legislar o jutjar a cop calent, després d’un succés luctuós, no resulta convenient per a ningú. Els polítics de l’era Twitter, amb Irene Montero al capdavant, però no només ella, encara que sigui la més ràpida a l’oest de la xarxa, semblen competir pel premi #Yositecreo, ja es tracti de Rocío Carrasco, Malasaña o el que toqui en aquell moment. Jo no em crec ningú, és el que em toca per convicció i professió, però sí que crec fermament que no s’han de donar xecs en blanc a cap causa i que tots som innocents fins que es demostra el contrari i no al revés, i això és el que cal defensar, ara i sempre.c