De Jean-Luc a Jean-Paul

Amoltes sobretaules de la infància, recordo una afirmació taxativa de la meva mare: “Alain Delon és molt més guapo que Jean-Paul Belmondo però Belmondo és molt més atractiu que Delon”. Aquest dogma cinematogràfic em va familiaritzar amb un dilema que, ara que Belmondo s’ha mort, ha fet emergir la categoria, una mica oblidada, de l’actor. L’atractiu de Belmondo inclou la diversió, la simpatia expansiva i el gust per una naturalitat canalla molt saludable en un país propens a la tabarra intel·lectualoide i en uns temps en què l’arrogància elitista cotitzava a l’alça.

Després, i sense que cap tribunal en pugui analitzar la moralitat amb zel inquisidor retrospectiu, hi ha dones seduïdes, com Ursula Andress o Laura Antonelli, considerades trofeus per a un mascle que mai no va descartar la possibilitat que ell també pogués ser –el malentès és recíproc– el trofeu de dones més seductores que seduïdes. I, és clar, hi ha Jean-Luc Godard, que per vendre-li el projecte d’A bout de souffle va recórrer a la mitja veritat que era un guió descartat de François Truffaut i a una nota que, textualment, va acabar de convèncer l’actor amb aquesta sinopsi irresistible: “És la història d’un paio. És a Marsella. Roba un cotxe per retrobar-se amb la seva nòvia. Mata un policia. Al final es mor o mata la noia. Ja ho veurem”.

A Belmondo Godard el treu de polleguera i, alhora, li està eternament agraït per haver-li canviat la vida. Amb una ironia de doble fulla, diu que no el suporta perquè sempre porta posades les ulleres de sol, perquè s’escolta molt quan parla i perquè parla massa a poc a poc. I perquè quedi clar, Belmondo rebla el retrat-caricatura del cineasta amb aquesta afirmació: “Tot ell destil·la un aire trist que fa la impressió que li acaben d’atropellar

Amb una ironia de doble fulla, Belmondo diu que no suporta Jean-Luc Godard

el gos, matar-li la dona o arruïnar-li el futur”.

Belmondo fa pel·lícules comercials i en celebra l’èxit sense sentir-se culpable d’agradar tant a tanta gent. No li importen gaire els barems i les exigències de la crítica especialitzada i quan li ve de gust tornar al teatre, se’n compra un per omplir-lo cada nit i controlar la producció i el resultat final dels muntatges. El diumenge 31 d’octubre de 1993, rep una trucada que l’informa que la seva filla Patrícia ha mort en un incendi que ha destruït el seu apartament de la rue de Rennes. La Patrícia treballa amb ell darrere de les càmeres; Belmondo, desconsolat, ho consulta amb un amic metge que li insisteix que no deixi d’anar al teatre a representar la funció que té en cartell perquè “Si no actues aquesta nit, no actuaràs mai més”. No cal que expliqui què va fer Jean-Paul Belmondo. Només cal mirar qualsevol de les fotografies que han ocupat les portades dels diaris de tot el món per deduir què va passar.

‘Ximpanzé’ Dj Dv Ds 19h Dg 20h Estrena 16/09 torna’ web teatregaudibarcelona.com ‘Qui a casa