Idees clares, demores mínimes

La política és per aquests verals rica en paradoxes. Des de dimecres passat està suspesa i ajornada cinc anys l’extraordinària inversió de 1.700 milions d’euros que havia de fer possible l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tot i això, des d’aleshores s’han succeït les declaracions dels principals implicats en el cas, i en particular les procedents del Govern central i del Govern català, en les quals se’ns diu que cap d’ells no renuncia a materialitzar la inversió. I en les quals per tant, implícitament, es conviden a corregir en certa mesura la seva posició, ja que abans també volien la inversió, segons es va acordar en la reunió del 2 d’agost, i a l’hora de la veritat el Govern central va decidir congelar-la després d’apreciar en el català divisió i tebiesa en el seu compromís.

La Vanguardia va publicar ahir una informació en què se subratllava que, d’acord amb l’article 36.3 de la llei del

2014 en el qual es recullen les regles del Document de Regulació Aeroportuària, la negociació relativa a l’ampliació del Prat podria prorrogar-se durant un any. Aquest període donaria un temps més a les parts per avançar cap a un nou acord. I, a Barcelona, Catalunya i Espanya, una oportunitat de creixement i progrés econòmic que els aniria molt bé. Però Raquel Sánchez, ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, es va afanyar a mig matí a afirmar que no feia falta negociar durant un any més, després de dos en els quals s’han efectuat desenes i desenes de reunions per arribar in extremis al fiasco de la setmana passada. I va afegir que el que havia de fer la Generalitat era superar les diferències entre els dos socis del Govern català i ratificar l’acord del 2 d’agost. Perquè no hi hagués dubtes, la ministra Sánchez va afegir que una part del Govern, en concret la que representa ERC, “clarament no vol aquesta ampliació”, deixant de manera ben palesa la pilota a la teulada dels republicans.

Ara bé, les parts s’haurien d’esforçar per reconduir la situació abans del Consell de Ministres del 30 de setembre, que es pronunciarà sobre la qüestió. Des de sectors del Govern català s’ha retret al central aquestes presses. Els projectes d’aquesta envergadura, deien, cal fer-los bé, com si la diligència i l’excel·lència estiguessin renyides. Se’ls podria recordar que aquestes negociacions no van començar fa unes setmanes, sinó molt de temps enrere.

I que la tendència a demorar-se més de l’imprescindible, sempre discutible, té massa tradició entre els rectors de la política catalana, i en particular de la independentista, com es va comprovar en l’interregne de cinc mesos per a l’elecció del president Aragonès, i després dels tres mesos per formar el Govern d’ERC i Junts. Una cosa és la reflexió, sempre aconsellable. Una altra de diferent és abonar-se a disputes carregoses i inútils, i no diguem flirtejar amb la deixadesa.

Barcelona, Catalunya i Espanya es beneficiarien de l’ampliació del Prat, insistentment reclamada per les forces vives locals, quan la incoherència no cotitzava a l’alça. Una ampliació que ha d’incorporar una solució mediambiental que sembli raonable a totes les parts; si més no, a les que encara prioritzen la raó sobre l’activisme. I si el Govern català cregués, al capdavall, que és prioritari deixar intacta la Ricarda i renunciar a l’ampliació del Prat, o no sabés com acontentar els qui tant sí com no li exigeixen, seria bo que ho anunciés com més aviat millor.

Necessitem un Govern català que atengui totes les sensibilitats que conviuen en la societat, però també que tingui idees clares, capacitat de lideratge, fermesa per defensar les seves decisions... i que no es demori el més mínim a l’hora de prendre decisions.c

Abans de final de mes, el Govern central i el català haurien de pactar l’obra del Prat