Viure en l’‘ámbar’

Pretendre viure permanentment en ámbar té molts riscos. Per definició, l’ámbar té una duració limitada; molt reduïda. És un espai que té per finalitat advertir que estàs deixant l’espai del verd permissiu, per entrar en la zona del vermell prohibit. És a dir, l’ámbar és una zona de risc i, com a tal, temporal. Un advertiment darrer que t’avisa que, de seguida, entraràs en l’espai del que no es pot fer, en què la convivència perilla, que s’estan infringint les normes assumides per a la seguretat i el benestar de tots.

Ara, dona la sensació que alguns volen allargar el temps de l’ámbar. És més, semblaria que és la zona escollida per dur a terme tota la seva acció, com si l’ámbar pugués durar eternament. I això, fatalment, té conseqüències perquè finalment el vermell arriba i els riscos deixen de ser-ho per esdevenir automàticament conflicte, tensió, desori, perjudicis col·lectius, inseguretat, accident. No; no es pot viure permanentment en l’ámbar!

Ara, és urgent prendre decisions sobre problemes de tota mena que afecten el nostre futur. L’economia presenta símptomes d’una certa recuperació, però manquen concrecions, acords, definició de projectes i recerca de nous horitzons. Hi ha una necessitat efectiva i real de prioritzar l’acció econòmica i social; cal créixer i redistribuir. Crisi energètica, cohesió social, política educativa, infraestructures, sanitat. Tot això requereix mesures que resulta difícil d’entendre que no puguin descansar en grans, necessaris i urgents consensos.

Som capaços de discrepar sobre tot, fins i tot sobre allò que és evident. Es diria que cal confrontar i rebutjar la possibilitat de qualsevol tipus d’entesa, ni que sigui puntual. Pel Consell General del Poder Judicial ja s’ha acabat l’ámbar i hem entrat en la zona del vermell –vermell molt intens– incomplint el que la llei estableix.

Europa obre la caixa dels recursos i aquí, sempre en l’ámbar, discutim i discrepem més pensant en com dificultar l’acció de govern que en com assegurar un aprofitament de mesures excepcionals que poden beneficiar l’economia de tots.

Demanem del món grans acords; en política climàtica, en acció internacional, en immigració, en sanitat, en energia. Però, a casa, el concepte d’acord s’esborra; només es persegueix la confrontació, la polarització radical i simplista. El temps, com l’ámbar, corre. I molt! Realment, es creu que deixar sense efecte l’ampliació de l’aeroport de Barcelona és una bona notícia? I no val dir que “segons com”, que “depèn de les condicions”, etcètera. El que es pretenia era simplement que no es fes l’ampliació; a seques, sense més. Ja s’ha aconseguit! Hem deixat l’ámbar per caure en el vermell.

Segurament, comencem a sortir de la pandèmia. Encara s’hi haurà de lluitar, però el que s’ha fet ha estat extraordinari. Hauríem de valorar-ho. No pot ser que el llegat sigui la imatge dels botellots! Els que s’han deixat la pell lluitant contra la covid no s’ho mereixen! I entretant problemes amb la formació professional, o com donar solució sostenible i, a la vegada, solidària als problemes de la immigració. Ni una pandèmia és capaç de provocar consensos?

L’ámbar permanent no és possible; el vermell és el terreny de la prohibició, i ens diu el que no cal fer per assegurar la convivència. I això és sempre el resultat d’un gran consens. Ho va ser i ho hauria de seguir sent.c

Demanem del món grans acords, però a casa només es persegueix la confrontació