La Vanguardia (Català-1ª edició)
Kabul, tan lluny, tan a prop
El remolí humà al voltant de l’aeroport de Kabul, aquesta espiral de desesperació a la recerca d’un forat en un avió, ens pot commoure. Però, en el més profund de nosaltres mateixos, en aquest soterrani fosc del nostre egoisme, pensem que el tema, al cap i a la fi, no és cosa nostra: que no ens afectarà. Es tracta d’una dansa macabra pròpia d’un país que és un garbuix de muntanyes bandoleres i planes polsoses, on tot sembla precari: com si tot l’Afganistan fos un pobre suburbi de si mateix.
No obstant això, fa menys de mig segle, mig milió de portuguesos van viure una experiència semblant. La revolució del 1974 va ser, al Portugal europeu, una explosió de clavells vermells, però a les colònies lusitanes els van tocar els cards d’aquesta història. Cap allà –sobretot cap a Angola i Moçambic– havien emigrat portuguesos de condició humil: els que, a les seves terres d’origen, no tenien futur. Gent modesta, amb ganes de tirar endavant. A l’Àfrica, es van trobar amb la prosperitat i un escenari de pel·lícula: cinemes a l’aire lliure, cerveseries galàctiques, paisatges de somni.
I, de sobte, a causa d’una descolonització necessària, però improvisada, ho van perdre gairebé tot. Van haver de tornar molt de pressa. El pont aeri del 1975 que llavors es va crear entre Luanda, l’actual capital d’Angola, i Lisboa supera el que ha passat a l’Afganistan: van ser 84 dies, 905 vols, 174.000 persones evacuades, com a mínim. És curiós trobar-se en alguns mitjans amb la informació que el que ha passat a Kabul ha estat “l’operació més gran d’evacuació de la història”, quan s’han transportat 123.000 persones. Però els portuguesos ja estem acostumats que se’ns oblidi. A més, cal dir-ho tot: no es tracta d’una memòria que ens agradi recordar.
La descolonització va ser la cara fosca de la lluna plena de la nostra revolució del 1974. Com va passar en les posteriors del que havia estat Portugal, en l’anomenat tercer món, no es va veure gaire. A aquell mig milió que va tornar a la pàtria els lusitans els anomenen “retornats”: eren els humiliats i ofesos del país –per això havien hagut d’emigrar cap a l’Àfrica– i se’ls va tornar a humiliar i a ofendre en el retorn forçat. D’altra banda, els nous països nascuts a les antigues colònies es van capbussar, en molts casos, en cruentes i interminables guerres civils. La descolonització es va fer malament, encara que una part molt considerable de la responsabilitat va ser dels líders de la dictadura anterior, Salazar i Caetano, que van governar en un temps en què tot es podria haver fet millor.
Als “retornats” del 1975 se’ls va allotjar als hotels del ja bastant desenvolupat turisme portuguès, buits de clientela, perquè a la burgesia europea l’esgarrifava passar-se les vacances en un país embarcat en la muntanya russa d’un procés revolucionari. Se’ls van concedir, a més, subsidis per comprar casa o iniciar una activitat. Com que eren gent treballadora i acostumada a suportar-ho tot, es van anar adaptant. Però en l’ànim de la majoria d’ells s’allarga una ombra de malenconia i nostàlgia. Són una cosa així com exiliats en la seva pròpia pàtria: gent a qui li han robat una part de la seva vida. Quan els parles d’aquest tema, et contesten amb un silenci i un sospir i no és fàcil que t’expliquin el forat que porten per dins.
Dues lliçons ens donen aquests ponts aeris. Primera: és molt perillós creure en plantejaments polítics que no siguin reals. La dictadura de Salazar defensava, a partir de la dècada dels seixanta, que Portugal constituïa un sol país en diversos continents i els habitants d’aquests territoris eren, tots ells, portuguesos amb els mateixos drets. Sonava bé, però no era veritat. Els que van emigrar cap a les nostres colònies africanes s’ho van creure i ho van pagar car. També a l’Afganistan alguns estan pagant el fet d’haver donat crèdit a una versió més occidentalitzada del seu país quan la seva pàtria era senzillament la casella ocupada per la dama americana en un gran tauler d’escacs on passen tota mena de jugades polítiques. Segona lliçó: Kabul no és tan lluny de nosaltres. Va passar una cosa semblant amb portuguesos fa menys de mig segle. I aquesta ferida encara no ha cicatritzat. En efecte, en l’última dècada han sorgit dues grans novel·les sobre aquest trauma: O retorno (2011), de Dulce Maria Cardoso, i O país fantasma (2015), de Vasco Luís Curado.c
Va passar una cosa semblant amb portuguesos fa menys de mig segle; i la ferida no ha cicatritzat
de la izquierda no pueden llegar a su playa. ¿Tan difícil es buscar una solución para que podamos acceder y no nos encontremos con la barrera en las narices?
Kika Costa