La Vanguardia (Català-1ª edició)
Misteriosa estrella fugaç dels seixanta
Feia més de mig segle que no se sabia res de Jacqueline Sassard, traspassada el 17 de juliol a Locarno (Suïssa), per això la seva desaparició ha passat gairebé desapercebuda per als mitjans. Un comiat que no desentona amb la seva personalitat, ja que l’actriu de cabell llis negre i mirada lànguida mai va ser molt amiga dels flaixos. I això que s’havia acomiadat del cinema amb tot l’esplendor, formant un triangle amorós amb Stéphane Audran i Jean-Louis Trintignant a Las ciervas (1968), una pertorbadora pel·lícula del molt prolífic Claude Chabrol. Al film, Sassard era una bohèmia sense passat, que es feia dir Why?, un personatge “una mica desequilibrat” amb qui va dir que s’identificava Al món real, va optar per l’estabilitat: es va casar amb Gianni Lancia, hereu de l’imperi automobilístic, i es va dedicar a la família. El seu fill Lorenzo va ser qui va anunciar la notícia de la seva mort als 81 anys a les pàgines del Corriere del Ticino.
Sassard va deixar empremta a divuit pel·lícules en tretze anys de carrera, i un dels seus reconeixements més importants va ser el premi Zulueta a la millor interpretació femenina del Festival de Sant Sebastià per Nacida en marzo (1958), d’Antonio Pietrangeli, en què vivia una tempestuosa relació amb Gabriele Ferzetti. Nascuda
a Niça, Sassard va fer carrera a l’altra banda dels Alps, on va debutar amb la comèdia dramàtica Guendalina (1957), d’Alberto Lattuada, basada en una història de Valerio Zurlini sobre l’estiu d’una adolescent fastiguejada amb pares a punt de divorciar-se mentre ella flirteja amb el fill del socorrista. Zurlini la dirigiria després, amb Trintignant, a l’extraordinària Estate violenta (1959), crònica d’un altre estiu enterbolit, aquesta vegada per l’amour fou del llavors jove actor amb una vídua (Eleonora Rossi Drago) una mica més gran que ell a la Itàlia feixista.
Trintignant explicaria després, en un documental sobre la seva carrera italiana, que Sassard era una de les dues dones amb qui un Zurlini depressiu i alcoholitzat mantenia una relació simultània abans de suïcidar-se. L’actor era tan íntim de Zurlini com de l’actriu, que encara va oferir una petita aparició a El ladrón de crimenes (1969), una altra pel·lícula amb Trintignant, aquesta vegada dirigida per la seva dona, Nadine. Abans que la cridés Chabrol, Débiles mujeres (Michel Boisrond, 1959), experiència que va qualificar de “desgraciada”, havia estat la seva única incursió al cinema francès. S’ho va passar molt millor a l’italià, on va tenir ocasió de protagonitzar un parell de comèdies amb Marcello Mastroianni. L’actriu també es va deixar veure al cinema comercial de gran espectacle, cas del pèplum Los titanes (1962), de Duccio Tessari, o les dues entregues de les aventures de Sandokan.
Sempre inquieta, Jacqueline Sassard no va trigar a tornar a un cinema més d’autor. Més enllà de
Actriu de mirada lànguida i poc amiga dels flaixos, va ser dirigida per Chabrol, Lattuada o Losey
Zurlini i de Chabrol, la seva pel·lícula més emblemàtica podria ser Accidente (1967), del nord-americà exiliat a Anglaterra per les seves simpaties comunistes Joseph Losey. Aprofitant el seu posat distingit, Sassard encarnava una princesa austríaca que, tot i estar promesa amb un estudiant d’Oxford ben plantat a qui donava vida Michael York, revolucionava les vides de dos professors interpretats per Stanley Baker i Dirk Bogarde. La seva bellesa enigmàtica era perfecta per al paper.