La Vanguardia (Català-1ª edició)
La màquina de quadres pensants
El Thyssen obre una gran mostra de Magritte que arribarà a Barcelona
Les seves imatges atapeïdes de paradoxes, d’humor i d’inconscient, de somnis, formen part ja de l’imaginari popular. Siluetes de coloms a través dels quals es veu el cel blau i cotonosos núvols. Inquietants homes amb vestit i bombí negres que cauen a desenes com a pluja davant els edificis. Dos caps que es besen malgrat estar completament coberts per mocadors blancs humits, com la roba que hauria recobert el cap de la seva mare en extreure-la del riu on es va suïcidar quan ell tenia 13 anys. I molts quadres en què apareixen altres quadres que estan sent pintats i que es confonen, es fusionen, amb la realitat que tenen davant, qüestionant els límits de la realitat i de l’art. I sempre moltes pintures amb paraules que descol·loquen l’espectador: com la famosa frase “Això no és una pipa” escrita sota el dibuix d’una pipa, que certament és només el dibuix d’una pipa.
Són les imatges que va crear el geni surrealista belga René Magritte (1898-1967) i 23 anys després de l’última gran retrospectiva que va tenir a Espanya, a la Fundació Miró, tornen amb el Museu Thyssen de Madrid, on es podran veure gairebé un centenar d’obres del creador que afirmava que els seus quadres eren pensaments visibles. Serà fins al 30 de gener a La màquina Magritte, comissariada pel mateix director de la institució, Guillermo Solana. Del 24 de febrer al 5 de juny es traslladaran, amb variacions, al CaixaForum Barcelona.
Per què titular La màquina Magritte l’excepcional retrospectiva d’aquest surrealista que va influir
El provocador títol de la mostra, ‘La màquina Magritte’, al·ludeix a l’incansable reciclatge de limitades imatges
la poesia visual de Miró i que va tenir una fructífera relació d’influència mútua amb Dalí? Ell mateix va declarar que havia pintat més d’un miler de quadres però no havia concebut més d’un centenar d’imatges: “Aquest miler de quadres és el resultat que he pintat amb freqüència variants de les meves imatges: és la meva manera de precisar millor el misteri, de posseir-lo millor”. De fet, el 1950 va idear un catàleg amb altres sur
dels processos d’elaboració”, adverteix.
I explica que la mostra ha quedat configurada a través de grans seccions temàtiques que alhora permeten avançar en el desenvolupament de la carrera de Magritte, “un desenvolupament paradoxal com tot en ell”, com el quadre del 1952 que els han deixat i que revisita el seu famós Això no és una pipa i en què ara titula, sota el dibuix d’una altra pipa, Això continua sense ser una pipa. “Aquest és el cor de Magritte, la paradoxa és a la medul·la del seu ésser, sent la paradoxa central –afegeix Solana–que es va tornant cada vegada més figuratiu, més realista en el sentit visual, perquè adquireix cada vegada més domini de l’ofici. Si es compara el cel dels anys vint amb els dels cinquanta, acaba amb la qualitat d’un gran paisatgista holandès. Li pot cada vegada més el llenguatge figuratiu i és una de les raons per la qual s’ha tornat tan accessible per al públic, però alhora mai renuncia que la pintura sigui un mecanisme per posar en marxa la reflexió de l’espectador, plantejar-li enigmes, endevinalles, problemes”.
A través d’una pintura que reflexiona sobre si mateixa, una metapintura de la qual la mostra dona les seves claus: el xoc de paraules i imatges; la inversió de figura i fons, de silueta i buit; el quadre dins del quadre; la supressió del rostre; la seva fascinació pel mimetisme animal, amb objectes i persones que es tenyeixen del seu entorn; i al revés, el canvi d’escala que extreu a l’objecte o al cos de qualsevol context, el mateix que aconsegueix amb els personatges i objectes que leviten, siguin homes amb bombí o enormes cascavells grisos que semblen objectes extraterrestres.
“La gran lliçó de Magritte per al nostre temps és que vivim en una civilització de la imatge que continua descansant en una fe irraonada, ingènua, en la veritat de les imatges, una foto trucada pot desencadenar indignació popular o una revolució. Magritte ens alerta sobre les trampes que jeuen en les imatges. Són per ell seductores, però també intrínsecament sospitoses, poden mentir amb tanta facilitat o més que el llenguatge. Ens ensenya la seva complexitat i posa en qüestió els fonaments de la nostra comunicació actual”.
El president de la Fundació Magritte, Charly Herscovici, va assegurar que és una de les cinc més boniques sobre el geni belga que ha vist els últims 35 anys. Reeixida, va assenyalar, enmig de la pandèmia, “ha estat una temptativa de l’impossible, com Magritte”.c
“La seva gran lliçó –diu Solana– és demostrar que les imatges poden mentir fins i tot més que les paraules”