Estats i nacions en obres

L’endemà de la rendició de Kabul, Joe Biden va fer una declaració institucional en què aparentment afirmava que la missió dels EUA a l’Afganistan no havia estat mai la construcció d’una nació, sinó només prevenir un altre atac terrorista. Escric aparentment perquè, quan es llegeix el text sencer, no és del tot clar si el que en realitat volia dir era que l’objectiu no havia d’haver estat mai el que alguns dels seus compatriotes amb responsabilitats havien dit en el passat que era o havia de ser. Com és obvi, no és el mateix. Ni des d’un punt de vista semàntic ni políticament. Mentre que el titular que subratlla la primera interpretació sembla fet a mida per a la comercialització en el mercat de la política exterior d’una determinada imatge dels EUA com a gran potència, el retret dels errors dels predecessors s’ajusta més a una demanda de consum intern. Sigui com sigui, del que no hi ha dubte és que en aquest missatge volgudament ambigu va usar l’expressió “construir la nació” (nation building). I, pel que fa a aquest ús, la pregunta és si realment parlava de construir una nació o pensava en la construcció d’un Estat.

Francis Fukuyama, que ara diu que va ser un error que els EUA volguessin fer el que Biden sembla dir que no van fer mai, recordava a La construcción del Estado (2004) que els nord-americans tenen poc present la distinció entre Estat i nació i acostumen a parlar de “construir una nació” en casos en què els europeus parlarien de “construir un Estat”. Segurament té a veure amb el fet que, a diferència del que va passar per Europa, la nació nord-americana va néixer a l’hora que les seves institucions estatals amb la declaració d’independència. La història dels estats europeus acostuma a ser, en canvi, més tortuosa. Amb més, menys o cap èxit, l’han protagonitzat sovint, en escenaris on es trobava població d’identitat nacional diversa que es podia trobar als dos costats d’una mateixa frontera, estats que

Fukuyama recordava que els nord-americans tenen poc present la distinció entre Estat i nació

volien ser nacions i nacions que volien ser estats. En aquesta mena de contextos, tot i que els dos projectes puguin arribar a coincidir històricament, la confusió teòrica entre construir una nació i construir un Estat resulta difícil.

Fa anys, el politòleg Juan José Linz va apuntar, tenint precisament en compte aquesta distinció, que l’èxit del règim sorgit de la transició espanyola depenia de la capacitat de construir un Estat democràtic sense pretendre construir l’Estat nació que, a diferència per exemple de França, no s’havia arribat a consolidar i que ja era tan irrealitzable com indesitjable, i aconseguint que les nacions que es reconeixien en la Constitució també renunciessin a esdevenir un Estat i volguessin viure en un Estat multinacional. Que els projectes incompatibles del nacionalisme espanyol i del nacionalisme català de fer un Estat nació d’una o altra manera homogeni remenin les cartes no significa que la seva opinió sobre com es podia construir un Estat democràtic sostenible fos errònia.