La Vanguardia (Català-1ª edició)
Txema Salvans exposa les fotos d’una Mediterrània feliç
El fotògraf qüestiona la sobreexplotació del litoral
Entre el 2005 i el 2020, el fotògraf Txema Salvans va recórrer el litoral mediterrani espanyol, des de la Costa Brava a Algesires buscant imatges vinculades a les vacances i al lleure. El resultat d’aquest treball va ser un fotollibre, Perfect Day, publicat en plena pandèmia i avui esgotat, i ara una exposició a Foto Colectania.
La mostra, formada per 49 fotografies fetes amb càmera analògica de gran format muntada sobre un trípode, qüestiona la sobreexplotació de la costa mediterrània, el model de creixement i els hàbits del lleure. És una picada d’ullet irònica a l’espectador, a qui s’interpel·la a partir d’unes imatges pròpies de l’Arcàdia feliç. La parella que es fa un petó donant l’esquena a la petroquímica, l’home que passeja un gos davant la cimentera del Garraf, el vigilant satisfet davant d’una de les atraccions de Marina d’Or (Oropesa de Mar) són imatges quotidianes que demostren “com ens hem acostumat i com som capaços de sobreviure a la destrucció del paisatge”, diu el seu autor. “Hem posat fi als mamuts, les dunes, els espais naturals... i malgrat tot vivim i en gaudim”.
Totes les fotografies estan fetes d’esquena al mar, de manera que encara que la Mediterrània hi és present, es fa invisible. I gairebé sempre apareix al paisatge alguna figura humana, encara que sigui en la llunyania, que dona perspectiva i context.
Foto Colectania ensenya fotos en què es veu que “som capaços de sobreviure a la destrucció”
Salvans reconeix que davant les seves imatges “un no sap si riure o plorar”. Hi ha una certa dimensió tràgica en aquestes vacances entre grues, fàbriques o gratacels, però els seus personatges descansen tranquils i relaxats. I ell mateix recorda que davant les fotos de Sebastião Salgado se sol dir que “són tan boniques que no s’hi veu el patiment”. Una cosa semblant es pot dir de les seves fotos. Marina d’Or –explica– és el paradigma de la pitjor gestió del territori, de la negació de la Mediterrània, però en aquesta lletjor hi ha una cosa que m’atreu”.c