Assaig sobre la pura enveja

Uuaaaaa, plora Novak Djokovic. I l’entenc, almenys una mica. Entenc que cap de nosaltres, pobres mortals, no serà el millor esportista de la història. El repte és massa per a qualsevol, fins i tot per a el millor esportista de la història.

El millor esportista de la història ho vol continuar sent ara i ad eternum, i com que això no és possible, no en té mai prou. Així doncs, plora.

La dolenteria de Novak Djokovic és inoportuna. El fa víctima d’aquesta era del que és políticament correcte, del seu repressor esport –el tennis és crític, un mal amfitrió per als dolents dolentots que trenquen raquetes i llancen cops de pilota a una jutgessa de línia– i del bonisme dels seus antagonistes, Roger Federer i Rafael Nadal.

Novak Djokovic ha arribat tard a la festa, i tot i així ha volgut prendre el control, quedar-s’ho tot. Djokovic vol servir copes i beurese-les. Punxar la música, ballar i cantar i que l’aplaudeixin. Lligarse

totes les noies i emportar-se-les al llit, davant el respecte i l’admiració unànimes. Apagar el llum i clausurar el sarau en sortir. –A casa. I doneu-me les gràcies. La concurrència novaiorquesa l’ovacionava diumenge a Nova York, però em pregunto què hauria passat si el seu rival hagués estat Federer, o Nadal, i no aquell rus llarg i afilat com un parallamps que de vegades s’encara amb el públic dels Estats Units i fa coses incomprensibles, com imitar un peix mort, per celebrar el seu primer gran títol.

Siguem clars. Si Djokovic assoleix els 21 grans –cosa que no podem descartar en absolut: ho continuarà intentant fins que rebenti, ja que aquest és el repte del millor esportista de la història–, es podria quedar definitivament sol al tron.

(Conservaré la fe en Nadal, no seré l’il·luminat que el descarti, un estúpid imprudent seria, però no veig Federer fent un altre pas.)

Si Djokovic aconsegueix els 21 grans, ni tan sols així no en tindrà prou, perquè això aniria contra la seva naturalesa. Voldrà arribar als 30 grans. O assolir un doble Grand Slam (guanyar els quatre grans en dos anys consecutius). Voldrà anar més enllà del que ningú hagi imaginat, tenint en compte que ningú, en els temps de Borg, McEnroe o Sampras, no hauria imaginat que algú en guanyaria vint de grans.

Faci el que faci, Djokovic es continuarà sentint perdut en la derrota, i aquesta és la paradoxa del millor esportista de la història.

Celebrem-ho, mortals: no patirem mai aquest drama.

(Però quina enveja em fa aquest serbi, punyeta.)c

Djokovic vol servir copes i beure-se-les; punxar la música, ballar i cantar, i tancar la festa al final