La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els anglesos no tenen àvia
Els festejos que van marcar el segon adveniment de Cristiano van recordar la tornada triomfant de De Gaulle a París el 1944, la de Mandela després del seu alliberament, la de l’Aiatol·là Khomenei a la seva tornada a Teheran. El retorn del millor jugador del segle XXI al Manchester United, després de 12 anys d’exili al Reial Madrid i el Juventus, va generar tal soroll dissabte que si un hagués tancat els ulls hauria pensat que acabava d’aterrar al camp un Boeing 747. Feia anys, es va comentar als mitjans, que no se sentia un volum de decibels així a Old Trafford.
Quina fam! Quina desesperació! Després de massa anys a l’ombra del veí City, quina set d’un redemptor que torni els fidels al regne de Déu! I això que Cristiano és vell per a un futbolista. Té 36 anys, els mateixos que tindrà Leo Messi, el millor jugador de tots els segles, quan acabi el seu contracte al Paris Saint-Germain. I si el Messies tornés llavors a Barcelona... se’l rebria igual al Camp Nou?
Per pur art l’eufòria hauria de ser més gran. Veure el partit de Cristiano dissabte, en què va complir el guió i va marcar dos gols, i el que va disputar Messi dos dies abans per a la selecció argentina, en què en va marcar tres, va ser constatar el que va dir una vegada Santiago Solari, exjugador i exentrenador del Reial Madrid: “Cristiano és el millor jugador del món perquè Messi juga un altre esport”. Cristiano es mou com un soldadet de plom, dret i rígid. Messi, amb la pilota, és un peix dins de l’aigua. Messi provoca la reacció de milions (“Vas veure això? Ho vas veure? Has vist el que acaba de fer?”) milions de vegades més que Cristiano. Messi va néixer per jugar a futbol; Ronaldo es va haver de construir.
Però, repeteixo, una segona arribada del déu argentí provocaria el mateix fervor a Barcelona que la de l’àngel portuguès a Manchester?
A veure. Estem parlant aquí de religió, de la que més fidels té. El futbol, ha escrit el novel·lista anglès Geoff Dyer, “és un fenomen cultural i esportiu tan devastador que uns extraterrestres podrien raonablement concloure que el nostre planeta va obtenir la seva forma circular en deferència a la pilota al voltant de la qual la vida setmanal orbita”.
Examinar les cares dels seguidors del United en corejar tots Visca Ronaldo abans, durant i després del partit de dissabte va donar fe que la branca anglesa de la religió futbolera és més fonamentalista que la de Barcelona, o la de qualsevol lloc del món, amb la possible excepció de l’Argentina. El futbol dona alegria i ofereix consol per a les penúries de la vida. Però a Anglaterra el fanatisme és més intens. Parlem del motor de tot, la vanitat. Parlem del concepte d’unió social més primitiu, la tribu. Parlem de l’individu i la seva identitat més vital. Estimo el meu equip ergo sum.
És magnífic i trist alhora. Per molts anglesos la vida sense futbol seria un buit. Només la devoció a l’equip ofereix la plenitud espiritual. Recordo una conversa fa uns 20 anys amb un amic culer, molt culer. Abonat al Camp Nou, no parava de parlar del Barça. Un dia li vaig preguntar si anava a veure els partits fora de casa. No, em va contestar. Ni quan jugaven més o menys a prop, com a Saragossa? No. Per què no? “Home, els caps de setmana cal anar a dinar amb l’àvia”.
Aquí ho tenim. Els anglesos no tenen àvia. Per a un aficionat del futbol espanyol l’ordre de prioritats és la família, el menjar i el futbol. Per a l’anglès: futbol, beure i família. Així s’explica el fenomen de les hordes migratòries de fans que viatgen cada cap de setmana –centenars de milers d’ells, centenars de quilòmetres cada un– a estadis enemics. No. El deliri que ha despertat la tornada de Cristiano al United no es replicaria en el cas que Messi tornés al Barça. La febre a les grades angleses genera una intensitat única a Europa, el motiu principal pel qual la Premier és, de lluny, la lliga més seguida del món. Messi és en un altre planeta com a jugador, però aquesta temporada la Terra rugirà més al so de Cristiano. Seria una altra cosa si Messi se n’hagués anat a Anglaterra en comptes de la galàxia perduda de la lliga francesa. Quina pena més gran que no se’n va anar al Manchester City! Quina oportunitat perduda per a mitja humanitat!
A Anglaterra el fanatisme és més intens; parlem del motor de tot, la vanitat
El deliri per la tornada de Cristiano al United no es replicaria en el cas que Messi tornés al Barça
2020
OMIE