És necessari tancar tantes oficines bancàries?

Des del 2008 s’han tancat 24.095 oficines bancàries, la qual cosa implica que la xarxa actual és menys de la meitat de la que existia llavors. Però malgrat aquest ajust, Espanya continua gaudint d’una xarxa extensa en comparació amb la població que atén, ja que té 2.144 habitants per oficina per 3.125 de mitjana a la UE.

Amb el tancament d’oficines s’alleugereixen les plantilles, però els ERO són la cara més dramàtica de la reestructuració bancària. En ocasions s’acusa els bancs de la pèrdua de llocs de treball, i s’exhibeix com a crítica que en el passat han estat rescatats amb fons públics. És cert que algunes entitats van rebre injeccions de capital i que el seu cost el va assumir el contribuent, però van ser necessàries per rescatar dipositants i no banquers i evitar una crisi sistèmica que hauria tingut un cost molt més alt. A més, la banca té un seriós problema de rendibilitat que obliga a reduir costos en un context en què els baixos tipus d’interès penalitzen el marge amb què mitjancen. I com qualsevol empresa de l’economia, la banca ha d’oferir a l’accionista una rendibilitat que el compensi pel risc que assumeix, cosa que des de fa anys no és capaç d’aconseguir i que explica la contínua reestructuració del sector.

També és freqüent imputar als bancs un possible problema d’exclusió financera pel tancament de tantes oficines, argument que en ocasions s’esgrimeix per malmetre la imatge del sector. Encara que ha augmentat el nombre de municipis que no té cap sucursal, en aquells municipis només hi viu el 3,1% de la població. I en aquests casos, els seus habitants han d’invertir en un desplaçament per carretera d’onze minuts de mitjana per arribar a l’oficina més propera. Per tant, el problema d’accessibilitat als serveis bancaris està delimitat, i no és més gran al que té lloc en termes de temps d’accés a un hospital o a un centre educatiu, com demostra un recent estudi de la Fundació Ramón Areces. No obstant això, on hi hagi problemes d’exclusió financera (pobles on no hi ha oficines, no arriba internet, o persones amb escassa cultura financera o sense dispositius electrònics), ha d’actuar el sector públic amb la col·laboració dels bancs.

El sector bancari arrossega des de fa anys un problema d’imatge l’origen del qual està sobretot en la crisi del 2008 i l’esmentat rescat amb fons públics d’algunes entitats (majoritàriament caixes d’estalvis). També han contribuït en el passat les males pràctiques en la comercialització d’alguns productes bancaris. Però sense negar aquests fets, em sembla desproporcionat l’atac que està patint el sector, amb comentaris que arriben fins i tot a l’insult que recorda les mares dels banquers o els compara amb un Dràcula que xucla fins a l’última gota de sang dels clients. Els arguments que solen esgrimir-se són els acomiadaments i el tancament d’oficines i les conseqüències que se’n deriven en l’atenció al client, ignorant els problemes de baixa rendibilitat del sector que empeny els bancs a aquests ajustos.

El problema de reputació és de difícil solució, exigeix molta pedagogia i no beneficia ningú. I dic això últim perquè els bancs compleixen una funció molt important en l’economia, ja que fan que l’estalvi es transformi en projectes d’inversió, determinants per al creixement

La pèrdua d’ocupació seria més gran si no es corregís el problema de la baixa rendibilitat

de l’ocupació. Aquesta funció és cada cop menys rendible, pressionada pels baixos tipus d’interès, la competència bancària i no bancària (com la de les big tech i la banca a l’ombra) i el canvi en els hàbits del consumidor. A ningú no li agraden els ERO del sector, però la pèrdua d’ocupació seria encara més gran si el negoci bancari no fos viable pel fet de no corregir el problema de la baixa rendibilitat.