L’hora del coratge

Val més no fer-se il·lusions sobre la taula de diàleg. El fet en si (la trobada, amb presència dels dos presidents) ja és una victòria del nostre sistema democràtic. Quan es ve d’enfrontaments tan aspres, la mera pràctica de les formes civilitzades (trobar-se, reconèixer-se, conversar) ja és un avenç rellevant. Sobre màxims tothom sap que no es podrà acordar mai res, perquè, estratègicament, les posicions són antagòniques: el Govern de la Generalitat manté que la solució és un referèndum sobre la independència, mentre que el Govern central no pot acceptar aquesta demanda, ja que el referèndum significaria, en ell mateix, una cessió de sobirania, que la Constitució deixa claríssim que no pot ser. La força política que l’independentisme ha acumulat entorn d’aquesta demanda és insuficient. Diguin el que diguin els milers de manifestants, el seu moviment no té la potència que afirma tenir. L’Estat s’ha imposat clarament i no sembla que l’independentisme civil hagi desbordat al carrer els tímids intents de Junqueras i Aragonès d’inaugurar un temps nou basat en la gestió eficient i l’estratègia de taca d’oli de l’Scottish N. Party (sumar adeptes a la independència per la via de les polítiques socials).

Ara bé, com explicava magistralment dilluns passat Carles Casajuana, el president Sánchez pot tenir la temptació de repetir l’estratègia de Rajoy: donant per fet que l’independentisme és (fins a un cert punt) impotent, podria deduir que no cal aportar res políticament rellevant a la taula: només algunes concessions econòmiques, arrebossades, com és tradicional, amb apel·lacions

Hi ha vida més enllà del dilema diabòlic: independència vs. neocentralisme?

ala“igualdaddetodoslosespañoles”.Seriaunerror gravíssim. L’Estat a través del Govern, ha de presentar una solució al conflicte obert a Catalunya des de la reforma estatutària. L’ha de proposar a la taula, però no solament per negociar amb els independentistes, sinó perquè el conjunt dels catalanssapiguemsihihavidapolíticaforadeldilema diabòlic (independència, neocentralisme) que ha presidit la crisi entre Catalunya i Espanya.

Un Sánchez pusil·lànime no farà forat a Catalunya, però tampoc en farà a Madrid, on hi ha marques més dures que sempre obtindran un premi més alt. Un Sánchez valent, que posi sobre la taula de Catalunya, amb propostes concretes, una tercera via de sortida al conflicte, pot guanyar dues coses: el futur polític personal; i una nova etapa de col·laboració interespanyola. Més focs artificials ja no servirien de res. Ara ja només val el coratge. Tant Sánchez com Aragonès han de saber que l’excés de prudència ara és una gravíssima traïció al futur. Condemnar Catalunya a la impotència és satisfactori per una certa Espanya, però és un suïcidi, ja que el tot no pot viure amb una part dominada per la necrosi. Condemnar Catalunya al ressentiment i a l’embolic, com sospira una part de l’independentisme, és tan com afirmar que la mort pròpia val la pena perquè fa mal a l’adversari.