Desunió independentista davant la taula

La divisió de l’independentisme és constant, profunda i potser irreparable. Ahir en vam tenir noves proves. A penes 24 hores abans que avui es reunís a Barcelona la taula de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya, Junts va revelar la seva llista de participants. I va resultar que dels quatre proposats tres no formaven part del Govern. Des d’ERC es va rebutjar aquesta possibilitat, afirmant que l’acord verbal assolit per anar a la taula indicava que era una trobada d’Executius, no de partits. Junts no va acceptar aquest rebuig. El president Aragonès va comparèixer a les 13.30 h per reafirmar, malgrat l’ensopegada de darrera hora, el seu desig de seguir amb la taula, deixant la porta oberta perquè des de Junts s’hi incorporessin membres del Govern d’aquest partit. A la tarda, Jordi Sànchez, secretari general de Junts, va dir que no modificaria la seva delegació, va acusar el Govern central de vetar-la i va admetre que els seus no serien a la taula.

Dit en altres paraules, quan arribava l’hora de l’esperada trobada –l’anterior, en la qual hi van ser el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el llavors president de la Generalitat, Quim Torra, es va fer el febrer del 2020–, després que es concedissin al juny els indults del procés, i després que Pedro Sánchez acceptés participar, si bé parcialment, en la reunió d’avui a Barcelona, Junts va tornar a tensar la corda. Segons ERC, els postconvergents van provar així d’entorpir una taula per la qual, en veritat, no han demostrat mai gaire entusiasme, i a la qual ara el Govern català va més dèbil. Tot això, perquè el més prioritari en la lluita per la independència seria per a Junts demostrar que ells són més irreductibles que no pas ERC, i qualsevol iniciativa que aboni aquesta idea els sembla oportuna. Encara que, pel camí, s’avorti la possibilitat d’avançar junts cap a una solució del conflicte entre la Generalitat i l’Estat, les brases del qual per cert han contribuït a avivar des de fa deu anys, com si el país no tingués assumptes més urgents per resoldre.

L’enèsim desacord entre els dos partits que formen el Govern català, aquesta vegada a propòsit de la taula de diàleg, com les anteriors, fruit de la lluita d’ERC i Junts pel control del moviment independentista, deslluirà la trobada d’avui. Ara bé, aquesta taula continua sent la millor via oberta cap a la resolució del conflicte entre l’Estat i la Generalitat. El seu resultat és ara incert. Però cal ser-hi. Perquè la unilateralitat i la confrontació no duen gaire lluny, com s’ha comprovat al llarg del procés que va descarrilar el 2017. I la disposició a negociar d’un hipotètic Govern conservador no seria millor. L’oportunitat és ara clara.

Els ciutadans de Catalunya necessiten un altre tipus de Govern. Necessiten un Govern que no es perdi en els xocs dels partits sobiranistes de la seva coalició. En primer lloc, perquè són estèrils. En segon lloc, perquè fins ara les dues formacions han estat incapaces de resoldre’ls. Els ciutadans de Catalunya necessiten un Govern cohesionat que anteposi la feina pel bé comú de tots els catalans a qualsevol altra causa. Demanar una cosa així potser ja els sembla a alguns una extravagància. Però no ho és en absolut. És el que es demana a qualsevol govern d’un país avançat. Exigir-ho a més en una conjuntura delicada, marcada per la pandèmia encara no erradicada i per una recuperació econòmica que requerirà un gran esforç col·lectiu, és cosa de ple sentit comú. Respondre adequadament a aquesta petició és una obligació de l’independentisme en el Govern. De la mateixa manera que no fer-ho és una irresponsabilitat per la qual tard o d’hora l’electorat li demanarà compte.c

Junts no ha estat mai entusiasta de la taula i ahir va tornar a tensar la corda