La Vanguardia (Català-1ª edició)
La frivolitat dels irresponsables
Si dius que alguna cosa va bé a Espanya, corres el risc de ser titllat de sanchista o d’espanyolista, amb l’agreujant d’esquerranós al servei d’una coalició de pura conveniència per mantenir-se en el poder. Si t’atreveixes a matisar la situació a Catalunya, ets tractat despectivament d’independentista i còmplice en la destrucció de la unitat d’Espanya.
La política, certament, no ofereix grans satisfaccions al ciutadà que vol tenir una feina, pagar la hipoteca i tenir accés a una sanitat i educació gratuïtes i de qualitat. Si exceptuem l’atur com una xacra que angoixa la societat espanyola des de fa anys, especialment els joves, les coses funcionen relativament malgrat els debats, la retòrica i l’oportunisme dels polítics d’aquí i d’allà, de tots els colors i idees heterogènies.
La crisi que ha destapat la pandèmia és comuna a totes les democràcies neoliberals que arrosseguen problemes estructurals des que les anomenades elits extractives, aquell concepte posat en circulació fa uns anys pels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson al seu celebrat llibre Por qué fracasan los países. Aquestes elits les constitueixen els grups que s’aparten de la consecució del bé general i dediquen els seus esforços al propi benestar i al grup a què pertanyen.
La crisi espanyola i catalana està en el distanciament cada vegada més preocupant entre els pocs que cada vegada en tenen més i els molts que cada dia que passa en tenen menys. Corregir aquesta tendència és, em sembla, la tasca més important dels polítics. Governar per a tothom no pot ser només un eslògan de la nit electoral.
Harold Macmillan, primer ministre britànic fa més de seixanta anys, va sortir al pas dels atacs de l’oposició i de la premsa amb una ocurrència memorable. Va dir: “You have never had it so good”, no ho havíeu tingut mai tan bé. I va enumerar una sèrie de coses que funcionaven ni que fos rutinàriament. S’acostaven les eleccions generals del 1959.
És legítim i necessari que hi hagi discursos polítics, que es critiqui els que estan governant, que s’exigeixi l’equilibri dels tres poders perquè cap no abusi dels altres dos. Una democràcia amb parlaments callats, homogenis, sense sortides de to, sense demanar la dimissió de ministres i responsables, sense debats acalorats, amb votacions ajustades i amb sensació constant de crisi, no existeix enlloc. Un sistema democràtic és molt fràgil, però és el més idoni per superar situacions aparentment sense sortida.
Ahir vaig estar preparant una taula rodona sobre com l’anomenat món dels sèniors s’ha adaptat a la digitalització. L’avenç ha estat espectacular fins al punt que l’univers dels pensionistes, cada cop més nombrós, té veu pròpia i s’expressa lliurement al marge dels discursos i les baralles retòriques als parlaments i a les tertúlies plenes d’entesos en tot.
El món ens ha canviat sense demanarnos permís, de manera que la comunicació és l’arma indestructible perquè ningú no es pugui sentir exclòs. He passat uns dies a Itàlia aquest mes d’agost i he comprovat el que tantes vegades havia experimentat. Hi ha un teixit associatiu, social i econòmic que permet una ràpida recuperació de la crisi. És un país que funciona al marge dels acalorats debats polítics al Parlament i als diaris, ràdios i televisions.
No es poden ignorar, repeteixo, les desigualtats econòmiques creixents. Però l’aixecament dels peatges, per exemple, ha estat una notícia positiva encara que a mitjà termini acabem pagant el mateix per altres conductes.
El sistema de vacunació contra la pandèmia ha estat un exemple de bon funcionament, així com l’actitud i l’esforç del món sanitari des del confinament del març del 2020. La pujada desorbitada del preu de l’electricitat es corregirà perquè estan en joc molts vots. Cap govern pot resistir un sentiment general d’injustícia.
La política avui passa pel sedàs de les xarxes socials i dels que dirigeixen i tenen les grans plataformes. Quan els propietaris de Twitter, Facebook i Instagram van tancar els comptes de Donald Trump el 6 de gener, el cop d’Estat que estava en marxa al Capitoli es va poder aturar a temps.
Les idees i els debats que no porten a resultats concrets per als ciutadans poden durar indefinidament. Però la societat ha après a organitzar-se per si mateixa, a separar el gra de la palla i a esperar a les urnes per donar resposta adequada als polítics que actuen amb la frivolitat dels irresponsables.c
La societat ha après a organitzar-se i a esperar a les urnes per manifestar el descontentament
personas transforman ese patriotismo en nacionalismo, la ideología que ha derramado más sangre en la historia de la humanidad, y que promueve el aislamiento y el desprecio de los países vecinos hasta llegar a confrontaciones peligrosas, y, en último término, inútiles. Seamos patriotas, pero no nacionalistas.
Matías Matías Troyano