Xavales per sempre

Quin homenatge a les coses petites, que sempre són les més grans. Veig Chavalas i em reconcilio amb el passat en un sol zoom. Només he de substituir Cornellà per Santa Coloma i la Marta, la Desi, la Soraya i la Bea per quatre amigues i un banc de fusta, el bar El Boquerón per la botiga El Ahorro Obrero, les pipes per les rositas de la Gertrudis, el ball per Radio Taxi. La cervesa, per la cervesa.

Ser de barri (alerta, parlem de barri d’extraradi, no s’hi val qualsevol cosa) és religió poderosa i ni apostatant et treus aquest escut protector. Un dia deixes de trepitjar les seves places, però no oblides la foguera.

Com de fort t’ha fet ser de barri, en gildebiedmà, una ho comença a comprendre més tard. Just quan freqüentes cercles selectes que et semblen absolutament buits i ridículs. Això explica el film de Carol Rodríguez, racó de món imperfecte que et va veure créixer i on, de vegades, no volien arribar ni els taxis.

Haver-te criat fora de la llei, si un dia va ser hàndicap, amb els anys es converteix en orgull. El film on rius i plores alhora –què més pots demanar– recrea en la seva impostura la

Com de fort t’ha fet ser de barri, en gildebiedmà, un ho comprèn més tard

casa del cargol que cada un arrossega allà on va. Totes quatre són molt diferents i una s’allunya, però tornen al refugi. N’hi ha prou amb una picada d’ullet per viatjar quinze, trenta, quaranta anys enrere i trobar-te asseguda al mateix banc mastegant alguna cosa insulsa i sumant matrícules.

Reconeixem, tots, aquells amics/ gues/guis que no et jutjaran, és una zona de confort on no fa falta fingir. Et critiquen si et passes, però estan amb tu a mort. En nits adolescents, com diu una de les protagonistes, “les que t’aparten els cabells quan vomites i a qui pots trucar sempre a les quatre de la matinada”.

Tornen a vendre pòsters de barris rònecs dels seixanta. Edificis irregulars i monocroms, pisos com capses de llumins on s’apinyava la gent a la nit davant d’un gaspatxo i una pantalla de televisor, tan gris com el mateix país. Al menjador, tot entaforat: batusses, factures per pagar, il·lusions. I a les deu a casa, com a la cançó.

Que la directora de Chavalas (“de jove vaig viure la vergonya de ser de barri”, diu) ens hagi tornat tot això sense ser el seu el nostre barri ni la seva la nostra colla és màgia. No l’hi agrairem mai prou.c