Les pors de la gent guapa

AAmerican Horror Story se li pot atribuir el mèrit d’haver transformat la ficció televisiva de l’última dècada. Les minisèries i les sèries d’antologia no estaven de moda fins que els creadors Ryan Murphy i Brad Falchuk (i el canal FX) es van arriscar a narrar una nova història de terror cada temporada. Però, exceptuant la segona (Asylum), una història de supervivència d’una periodista lesbiana en un psiquiàtric dels anys seixanta, totes solen compartir un tret: la dispersió dels responsables a mesura que passen els episodis. Murphy i Falchuk són més de presentar que de rematar. L’aparició d’American Horror Stories ,un spin-off en què cada episodi explora una trama de por diferent, podia resoldre els defectes de la sèrie mare. Comprimint tota l’acció en 50 minuts podia sobreviure al desinterès creatiu característic de la franquícia?

El primer episodi, estrenat dimecres passat a Disney+, així ho deixava entreveure. L’espectador es retrobava amb la casa plena de fantasmes i psicòpates de la temporada inicial d’AHS i era desafiat per una història de bullying en què la idea de víctima quedava difuminada. La Scarlett (Sierra McCormick), la nova inquilina adolescent de la mansió, podia ser assetjada per les companyes de classe però també exhibia tendències sàdiques en la intimitat amplificades pels esperits de la mansió. L’episodi cometia l’error de no treballar el terror, com si col·locar escenes de violència fos suficient, i es resolia de manera precipitada, però l’encertava a l’hora d’endinsarse en els temors de la paternitat com les cerques dels fills a internet, com els poden influir i la possibilitat que ho facin uns pertorbats.

Aquest pas en la bona direcció s’ensorra aquesta setmana amb una continuació de la mateixa història. Pretén retratar un amor juvenil macabra però acaba sent un còctel de persones antipàtiques, sense cap textura en l’atmosfera i sense idees originals o noves maneres d’examinar el terror. És rutinari, té actors amb talent desaprofitats i una interpretació lamentable (la de Kaia Gerber, la filla de Cindy Crawford). Tractant-se d’una segona carta de presentació (i, a més, escrita per Falchuk), no queda altre remei que desconfiar del que vindrà. L’única cosa que està garantida és que els actors seran de bon veure, cosa francament frívola.c