La Vanguardia (Català-1ª edició)
El noi amb ‘chutzpah’
Imagineu-vos-ho: un túnel petit i costerut que connecta el pati interior amb l’exterior d’una construcció militar, el Fort Adams de Newport, a Rhode Island. Remolins de gent i, entre ells, intentant-se obrir pas, un carretó de golf –la famosa Wein Machine– que porta George Wein, el fundador, el factòtum, d’una banda a l’altra dels tres escenaris del Newport Jazz Festival per poder veure com més concerts millor.
La xafogor és tremenda, i la Wein Machine amb prou feines avança. Tothom (públic, músics que van caminant d’una banda a l’altra, voluntaris...) li volen donar la mà a Wein, agrair-li tot el que ha fet pel jazz. Assegut enrere al carretó, li pregunto com ha aconseguit aquest estatus venerable tenint en compte que ell és un empresari que ha fet la fortuna negociant fins a l’últim dòlar. “Vols saber quin és el secret?”, em respon amb una pregunta. “Esclar”. “Arribar a vell”, conclou amb una rialla.
Sí, George Wein va arribar a ancià venerable i pel camí va deixar de ser pianista professional, va fundar un club a Boston, l’Storyville (1950), el Newport Jazz Festival (1954), el Newport Folk Festival (1959), el New Orleans Jazz & Heritage Festival (1970) i la Gran Parade du Jazz a Niça (1974), entre moltes altres coses. Quan el gener del 2007 es va anunciar que es venia l’empresa, Festival Productions Inc, a uns joves que s’havien de menjar el món, Festival Network LLC, Wein semblava que es retirava: havia explicat les seves memòries en un llibre, Myself among others, escrit amb el crític Nate Chinen –una crònica sincera que no amaga alguns disgustos i venjances, entre els quals amb Miles Davis en relació amb la seva famosa fugida d’un concert a Barcelona en 1967–; la seva dona, la Joyce, havia mort el 2005 i se suposava que ell es passaria la resta de la vida convidant els amics per recordar les seves penes amb els grans del jazz.
No va ser així. El Festival Network va desaparèixer en menys de tres anys i, davant l’amenaça que els festivals de Newport s’esfumessin, Wein va tornar a agafar les regnes i els va albergar sota una organització sense ànim de lucre amb la mirada posada a mantenir el seu llegat. Va parlar amb polítics i amb magnats, va treballar braç a braç amb noves generacions de programadors i patrocinadors i les seves últimes
“Vols saber quin és el secret?”, em va preguntar Wein. “Esclar”. “Arribar a vell”, va sentenciar
dues dècades de vida han estat una lluita incansable per assegurar el futur de tots dos festivals.
Sembla que ho ha aconseguit, com tantes altres coses: aquell nen jueu nascut en una família d’emigrants europeus de classe mitjana va sortir de Boston per convertir-se en l’epítom del novaiorquès (tot i així, la seva fidelitat als Red
Sox no el va abandonar mai), es va casar amb una dona negra en una època que aquest matrimoni era il·legal en bona part dels Estats Units i va conèixer i va tractar tots els seus ídols.
Aquell noi nascut el 1925 a Newton (Massachusetts) va ser audaç, valent, descaradament ambiciós, apassionat pel negoci de la música fins al final dels seus dies (en el seu últim missatge, a finals d’agost, em va preguntar per les vendes del nostre festival). L’encarnació del que en anglès, a través de l’ídix, s’ha convingut a anomenar chutzpah .Untipusambun compromís per la música que va vèncer tots els obstacles, pors i prejudicis.
George Wein se’n va anar abans-d’ahir, mentre dormia al seu apartament de l’Upper East Side de Nova York. A la vora de la seva col·lecció d’art afroamericà, del seu piano, de la seva col·lecció de vins. Avui hi ha centenars de persones al món que el troben a faltar mentre celebren amb alegria haver-lo conegut. Tant de bo tots tinguéssim el seu chutzpah.