La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Tenim èxit, però continuem sent força underground”
Músic, líder d’El Petit de Cal Eril
Joan Pons, és a dir, El Petit de Cal Eril, estrena avui a L’Atlàntida de Vic (22 h) i amb la resta de la banda el seu nou àlbum N.S.C.A.L.H., inicials de No sabràs com acabarà l’història. El publica Bankrobber aquest divendres.
El confinament, la pandèmia... ensenyen res?
Com si els fonaments del teu edifici s’enfonsen. Sobretot és una gran lliçó de vida, com de fràgils que arribem a ser com a persones i com a societat. Sento que he viscut un moment històric, sobretot al principi, en el confinament. Després, l’ésser humà té una adaptació que és increïble, i això inconscientment està reflectit al disc. El més notori és que parla molt del temps i del que signifiques tu en la història.
On ha viatjat a l’hora de crear N.S.C.A.L.H.?
A l’interior; va ser un viatge divertit i també dur. Vaig tenir moments d’estancament, i em vaig adonar que això era a causa que l’any anterior havien passat poques coses en la meva vida a part del confinament. En part, per això les cançons m’han sortit tan curtes, són com fotografies de coses que et passen.
Hi ha voluntat de transmetre bon ànim, optimisme?
No, nosaltres no fem aquest tipus d’esforç. Mai. Sempre fem discos que ens agradi escoltar i no per agradar més o menys. No tenim aquesta capacitat.
Hi ha algunes cançons curioses, com una en castellà, Las cosas que creo. És la primera que vaig gravar del disc. Va sortir directa: les primeres paraules que vaig escriure d’aquest àlbum van ser “intuyo que fui”, i a partir d’aquí vaig fer aquesta cançó. És la primera que gravo en castellà; va ser guai perquè de sobte vaig pensar que igual em sortien totes les cançons en castellà com aquell àlbum de Sopa de Cabra. Però no, la resta em van sortir en català excepte una altra que va sortir en italià.
Sonorament és un pas endavant?
És un canvi; tots els discos que he fet, quan me’ls poso sonen diferents de l’anterior i això és un gran avantatge perquè vol dir que estem trobant noves maneres de fer música. I això és bo perquè ja no som un grup que està començant, ja tenim vuit discos... ara és més difícil que la gent ens descobreixi.
Això dona més responsabilitat?
No, perquè amb els nostres discos no intentem res, només continuar fent el que ens agrada, sentir-nos còmodes; que a la gent li agradi és una cosa afegida.
En aquest sentit, vostè continua sent underground. Absolutament. Tots aquests anys he après a saber on soc, jo i la resta del grup. Som on hem de ser: fent el que ens agrada, tocar en directe i intentar viure d’això. Sempre hem volgut ser la nostra mandanga i en això seguim, però sense perdre de vista que som una banda bastant underground, malgrat el reconeixement que tenim.
I que fa música bonica.
Per descomptat... però sense deixar de ser un mateix, sense enganyar ningú, perquè jo no soc comercial, soc artista.
Parlava del reconeixement, de l’èxit.
No s’ha de renegar d’això, sinó al contrari. És una passada.c