Un dia, aquest nen creixerà...

Una de les obres més conegudes de l’artista, escriptor i activista nordamericà David Wojnarowicz és el collage Sense títol (Un dia, aquest nen...). Un retrat escolar, la seva pròpia cara infantil somrient i confiada, emmarcada en un gran bloc de text en què, des del retrovisor de la vida viscuda, anticipa la vergonya i l’odi que amenacen un home que estima altres homes en una societat homòfoba i violenta. “Un dia, aquest nen creixerà”, escriu. “Un dia, aquest nen sentirà que alguna cosa se li desperta al cor, al coll, a la boca. Un dia, aquest nen farà una cosa que farà que els homes que vesteixen uniformes de sacerdots i rabins, homes que habiten certs edificis de pedra, demanin la seva mort. Un dia els polítics promulgaran lleis contra aquest nen. Un dia, les famílies donaran informació falsa als seus fills i cada nen passarà aquesta informació de generació en generació a les seves famílies i aquesta informació es dissenyarà per fer que l’existència d’aquest nen sigui intolerable (...). Tot això començarà d’aquí un o dos anys, quan descobreixi que desitja situar el seu cos nu sobre el cos nu d’un altre noi”.

Wojnarowicz va morir poc després, el 1992, per complicacions relacionades amb la sida. Tenia 37 anys i havia vist morir de manera horrible el seu amant, el fotògraf Peter Hujar, i els seus millors amics entre la indiferència generalitzada, la cobdícia de les farmacèutiques, els missatges moralitzants i culpabilitzadors de l’Església i la negligència

Tres dècades després, Wojnarowicz ens recorda que la sida no és història; i l’homofòbia, tampoc

del govern dels Estats Units, que ignorava la plaga mentre estigmatitzava les seves víctimes discutint sobre la necessitat d’aïllar els malalts en una illa. “La meva ràbia és realment pel fet que quan em van dir que havia contret aquest virus, no vaig trigar a adonarme que també havia contret una societat malalta”, confessaria. Davant un món que estava fent tot el possible per esborrar-lo, el seu art es va tornar cada vegada més i més furiós, més i més radicalment honest en la defensa de la seva identitat sexual. Havia après a lluitar amb el menyspreu i les crueltats quotidianes, però no estava disposat a la invisibilitat. Wojnarowicz va gravar vídeos i trucades, va omplir cintes de cassets amb pensaments íntims i converses amb amics, i ara la seva veu acusadora i enutjada ressona altre cop en un documental de Chris McKim la urgència del qual provoca un sentiment estrany de vergonya i paràlisi.

Tres dècades després de la seva mort, l’epidèmia del VIH encara no és història. I l’homofòbia tampoc. Els delictes d’odi contra les persones LGBTQ augmenten de manera esborronadora i la por ha tornat als carrers, i ha deixat vides arruïnades. Em pregunto quants com ell deues estar avui reescrivint les seves paraules: “És esgotador viure en una població on la gent no parla si el que presencien no els amenaça directament”.