La Vanguardia (Català-1ª edició)
La ciutat de Barcelona protagonitza les noves sales d’avantguardes del Reina Sofia
El museu continua reordenant la seva col·lecció per explicar el camí cap al món actual
El segle XIX el va explicar la novel·la; el XX, el cinema; i el XXI, les sèries, afirma el director del Museu Nacional Reina Sofia, Manuel Borja-Villel. Per això han decidit reordenar la gran col·lecció del centre així: per capítols, i ahir va ser el torn de presentar el quart, en el qual exploren el moment en què neixen les avantguardes artístiques, entre finals del XIX i els anys trenta del XX, un relat en què Barcelona es converteix en una de les grans protagonistes, amb creadors com Miró, Cerdà o Dalí, lloc d’acollida d’artistes europeus durant la Primera Guerra Mundial, amb galeries com la Dalmau i combats històrics com el de Cravan contra Jack Johnson a la Monumental. I, alhora, amb un poderós moviment anarquista que llança els seus propis materials culturals.
L’art, assenyala Borja-Villel, té sempre un context: “La història de l’art modern es fa habitualment com una successió de moviments, cubisme, futurisme, que semblen en l’aire. No s’estudia el lloc on passen i les discussions, que de vegades eren agres”. I els territoris on van tenir lloc les avantguardes, diu, van ser tres. Primer, la ciutat, que comença a tenir un paper central i que implica l’aparició dels conflictes socials, amb una nova classe, el proletariat. En resposta “apareixen
projectes utòpics com l’Eixample de Cerdà”, explica assenyalant una sorprenent foto de camps de l’Eixample atapeïts de barraques. La mostra inclou des de fotografies de Paul Strand de la pobresa obrera fins a revistes i films anarquistes i quadres de grans pintors com Romero de Torres o Casas, que aborden el tema social des de l’acadèmia, una mica rígidament.
El segon lloc on passen les avantguardes, indica el director, és la sala d’exposicions, perquè des del XIX molts artistes pinten per a un saló o una galeria. Per això dediquen una sala dins de l’espai de Barcelona a les Galeries Dalmau, “on es va exposar Dalí, Miró i autors internacionals com Picabia i la seva mostra Màquines i espanyoles”. La gran exposició surrealista del 1935 de Tenerife també té un espai destacat. I el tercer territori de les avantguardes són les revistes i els seus crítics d’art, com Bataille, Breton o Carl Epstein, en què vida i art van units, cosa que farà que acabi a les Brigades Internacionals. Uns territoris plens de Miró, Picasso i Dalí que culminen amb el revers de com comença i episodi: apareixen les missions pedagògiques i els artistes van de la ciutat al camp a educar la gent, com fa La Barraca de Lorca.
L’episodi acaba en el flamenc. “Després de la idea de l’avantguarda, de la representació d’un nou subjecte polític que no existia, els artistes descobreixen el que és popular. El cante jondo, que només es pot expressar per la veu, el gest, els permet connectar amb la gent, no amb un art il·lustrat literal, sinó del mateix moviment del cos”, diu el director, que explica que l’últim capítol de la reordenació, arribarà al 15-M, Trump, la pandèmia i la crisi ecològica i en què, com en tota bona sèrie, coses que han aparegut soltes els primers episodis tindran més importància.
Les sales arrenquen amb l’ascens de la ciutat i acaben amb els artistes anant al camp a educar la gent