La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quina manera de caure
La metàfora dels esglaons perduts a Europa ha quedat inservible. El Barça ha caigut de l’escala com ho fan els personatges d’una mala pel·lícula de suspens, matusserament, cap enrere, rebotant contra els barrots de la barana. I a massa velocitat. Caldrà actualitzar les metàfores, buscarne altres de més tremendistes, que encaixin amb el moment present.
El pànic al partit contra el Bayern era fundat. I tant, que ho era. L’equip de Koeman, castigat a més per les baixes, no està preparat per enfrontar-se als alemanys com si fossin un contrincant del mateix llinatge. La jerarquia continental ha canviat. Ho va avançar el diari L’Équipe ,queala seva portada per seleccionar els favorits de la Champions no va deixar espai per a cap jugador del Barça. Res a recriminar. Sense Messi no hi ha paradís. De vegades es necessita l’opinió internacional i aparentment neutral per confirmar que els nadius, amb tendència al dramatisme, no estem exagerant.
Passa que la manera de rendirse compta. I l’elecció de la primera meitat per part del Barça va ser tan d’equip petit que va esgarrifar. Per moments la caiguda de l’escala va passar d’espacial a temporal. Ens va portar als presents en el Camp Nou a èpoques pretèrites, les més fumudes.
Gaspart a la llotja i Christanval i Rochemback a la gespa. L’alineació de De Jong II com a davanter centre de l’estil dels vuitanta tampoc no va ajudar. Del cruel malson ens va treure Koeman quan va advertir que la imatge del seu equip treien pilotes de casa seva passava del color sípia al vermell de la vergonya. Pocs minuts després de la pausa l’holandès va treure del camp Busquets i Sergi Roberto, aquest molt xiulat per la grada, i la successiva entrada de Demir, Mingueza, Coutinho,
Balde i en especial Gavi va esmorteir la temptativa de motí. La grada va ensenyar en realitat una generositat infinita i inesperada, estranyament animosa potser perquè va entendre que l’equip no li pot caure al mes de setembre. L’apunt que va deixar l’afició tot i això va tenir tons d’advertència. Van corejar el nom de Gavi com indicant que només toleraran un any de fam si almenys els canvien les cares als de sempre.
El primer acte va ser el pitjor, ja ha quedat dit. Es va assemblar a la biografia d’un equip modest servida en format reduït. Va contenir els elements bàsics: 1) sortida a escena orgullosa aclamada per un públic que interpreta el moment de debilitat; 2) pèrdua gradual de força així que passen els minuts i així que el Bayern, l’equip gran, corrobora que al davant hi té poca cosa; i 3) replegament amb retalls d’indignitat formant una pinya poruga al voltant de Ter Stegen.
La situació és alarmant i costa d’assenyalar un culpable. Difícil errar el tret quan n’hi ha tants per justificar aquest present. La majoria ja no hi són però van deixar empremta, de les lletges.
Amb els seus millors extrems de baixa (Dembélé i Ansu Fati), l’aposta de Koeman pels tres centrals va ser més un acte de necessitat que una provocació cap a la llotja. El 4-3-3 cal desplegar-lo quan comptes amb les peces adequades. El Barça no les té. El problema més que el dibuix va ser la falta de convicció i el cangueli amb què es van moure els blaugrana. Prova d’això va ser l’aportació dels carrilers Sergi Roberto i Alba, aculats per fer companyia als tres centrals i amb poca intenció d’atacar. El retrat no corresponia ni tan sols a una imatge borrosa del que l’equip va ser.
El club necessita un revulsiu amb urgència i Koeman, sense una altra sortida, va indicar el camí: canvi de guàrdia. Del seu president, si realment confia en ell, necessitarà sinceritat, un sol discurs (que coincideixin el públic i el privat), domesticar els seus col·laboradors més pròxims i administrar les seves arengues televisives prèvies, no sigui que perdi la seva millor arma, el carisma.c
La grada només tolerarà un any de fam si almenys canvien les cares als de sempre