La Vanguardia (Català-1ª edició)
Griezmann posa el morbo en el debut de l’Atlètic
El francès torna al Wanda per primera vegada, mentre el Reial Madrid s’estrena a Milà contra l’Inter
Reial Madrid i Atlètic tornen avui a la Champions contra l’Inter a San Siro i el Porto al Metropolitano, respectivament. Els blancs tenen, a priori, el partit més difícil d’un grup en què teòricament s’han de jugar la primera plaça amb el campió italià, amb el Xakhtar ucraïnès i amb el modest Sheriff Tiraspol de Moldàvia com a comparses. Per a l’Atlètic la cita amb el Porto té el morbo de comprovar com rep Antoine Griezmann l’afició matalassera després del seu pas durant dues temporades pel Camp Nou. El grup es presenta força més igualat que el del Madrid, amb el Liverpool de Jürgen Klopp com a principal favorit i l’Atlètic un esglaó per sobre del Porto i de l’AC Milan, un clàssic de la competició que surt una altra vegada al gran aparador del futbol europeu.
Madrid i Inter ja van coincidir a la fase de grups de l’última edició. El Madrid va guanyar els dos matxs, el segon a San Siro marcat per l’expulsió d’Arturo Vidal. Els italians van quedar últims i avui aspiren a la revenja amb Simone Inzaghi a la banqueta en lloc d’Antonio Conte. L’Inter ha mantingut Lautaro Martínez, però no la seva altra gran estrella, Lukaku. A la Champions no passa als vuitens des del 2010. Ancelotti no pot comptar amb Bale ni tampoc amb Kroos.
L’Atlètic, que recupera Savic, confia en el bon moment de l’equip. A la roda de premsa d’ahir gairebé totes les preguntes a Simeone van ser sobre Griezmann, que no ha començat bé: “Volem que Griezmann sigui el que sempre va ser, un jugador importantíssim, amb jerarquia, amb talent i amb gol, i segurament es veurà”.c
El juny del 1951 Maureen O’Hara (una dublinesa l’autèntic cognom de la qual era Fitzsimmons) es va desplaçar des de Hollywood en companyia de John Wayne i John Ford fins al comtat de Mayo, a la costa oest d’Irlanda, per rodar El hombre tranquilo. Per a ella va ser una emotiva tornada a la seva infantesa, quan sovint anava a Castlebar (on hi ha l’estadi d’esports gaèlics) per visitar Bridget Ryan, una parenta que era regidora pel Sinn Féin republicà.
A l’actriu li agradaven els esports perquè el seu pare havia estat copropietari del Shamrock Rovers de soccer, i va ser testimoni del triomf de Mayo sobre Meath, davant vuitanta mil espectadors, al Croke Park de Dublín, el tercer estadi europeu més gran després del Camp Nou i Wembley, batejat en honor a l’arquebisbe Thomas Croke, que es referia als anglesos com a “dandis degenerats” i deia que els seus esports eren “efeminats”. El que ni ella ni ningú es podien imaginar és que seria l’últim títol en setanta anys.
Després d’aquell èxit del setembre del 1951, la plantilla va tornar a Castlebar en un camió descobert, cantant, bevent i celebrant. Explica la llegenda que quan passaven pel poble de Foxford hi havia un funeral, els jugadors no es van aturar com a senyal de respecte al difunt i el capellà, furiós, els va llançar una maledicció: “Mayo no tornarà a ser campió fins que tots vosaltres sigueu morts”. I així és.
Mayo, de cent trenta mil habitants, és el tercer comtat amb més extensió dels 32 d’Irlanda i una potència en els esports gaèlics (football i hurling). També va ser un dels més afectats per la fam i amb més nombre d’emigrants cap als Estats Units i Austràlia. Per bé que Croke Park només