Tardor calenta

Encara que la tardor calenta, laboralment parlant, ja s’ha convertit en un tòpic per l’inici de la renegociació dels convenis col·lectius, en aquesta ocasió és una realitat. La conjunció d’una sèrie de fets està configurant la tempesta perfecta. Per fer-li front, el pragmàtic Pedro Sánchez recorrerà a un increment de la despesa pública i dels costos de les empreses privades. Com és lògic, això alentirà la inversió i la creació d’ocupació. Una autèntica bomba de rellotgeria que quedarà per al pròxim govern, que com adverteix Pablo Iglesias, serà el de les dretes.

Una cosa és clara, la inflació està tensant la negociació col·lectiva, que per primera vegada en bastant de temps no està protegida per un conveni interconfederal. Aquesta és l’avantsala de la tardor calenta, com sempre ha passat coincidint amb la recuperació econòmica.

La pujada de l’índex de preus de consum (IPC) del 3,3% impulsarà l’augment del salari mínim interprofessional (SMI) que creixerà en termes semblants als de la inflació. És probable que s’acabi imposant la proposta sindical d’assolir el 60% del salari mitjà el 2023, que suposa 1.060 euros i representa pujades del 10% repartides en tres anys.

Passarà el mateix amb les pensions i amb el salari dels funcionaris, que en haver-se referenciat amb la inflació tindran augments propers al 3,5%. La pujada dels dos grups tindrà un efecte arrossegament sobre els convenis col·lectius del sector privat, que al final acabaran cedint i compraran la pau social.

Si Sánchez no accepta revertir la reforma laboral del PP tindrà la seva primera vaga general

Però no només els augments salarials són els que estan en joc aquesta tardor, sinó també la segona part de la reforma de pensions. Fins ara tots han estat d’acord que les rendes dels pensionistes pugin el mateix que l’IPC, però la discrepància rau en la substitució del coeficient de sostenibilitat. L’augment de les pensions té un efecte bola de neu en la massa salarial dels pensionistes.

La proposta del ministre Escrivá d’elevar l’edat de jubilació ha estat contestada pels sindicats amb l’amenaça d’“ens veurem al carrer”. Per tant, la solució serà que l’Estat pagui una part del dèficit de la Seguretat Social i que l’altra la paguin els treballadors que més guanyen. És a dir, destopar la cotització màxima per recaptar més. Dit d’una altra manera, més dèficit i, novament, més costos per al sector privat, sense descartar nous impostos per als que més guanyen.

El tercer factor és la reforma laboral que s’ha d’aprovar ja. Els sindicats i la ministra Díaz estan d’acord a revertir la reforma del PP. Si Sánchez no ho accepta s’haurà d’enfrontar a la seva primera vaga general. És a dir, que no li quedarà més remei que eliminar la ultraactivitat i recuperar el conveni de sector. La cirereta és la pròrroga dels ERTO, encara que suposi la supervivència d’empreses zombi, la pobresa energètica i tot el que es vulgui afegir a aquest còctel explosiu.