De reis i d’ases

La discrepància, igual que l’acord, forma part de l’espectacle de la política. En les hores prèvies a la taula de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya, Pere Aragonès (ERC) i Jordi Sànchez (JuntsxCat) ens van regalar una variant de discrepància justificada pel principi de coalició. Potser si el lideratge d’aquests partits estigués en mans de dones, s’haurien explorat altres maneres de salvar les aparences del pacte en particular o del mínim sentit del ridícul en general. Fins ara, la feminització paritària de la política no ens ha proporcionat, a diferència del que passa a d’altres països, grans dosis de sensatesa i eficàcia o nous mètodes de respecte pels ciutadans i la dignitat del servei públic.

Per justificar la fermesa testosterònica de les respectives posicions, Aragonès i Sànchez van apel·lar a la lleialtat i la literalitat de pactes amb tanta lletra petita que no els entenen ni els que els han signat ni els que, de manera directa o indirecta, n’acabem sent víctimes. És lògic que els pactes de paraula no serveixin per res en un món en què les paraules s’han desvirtuat fins a la nàusea o es fan servir no pas per entendre’s sinó per enganyar. Per afegir solidesa al vodevil, el conseller Jordi Puigneró va dir, amb la loquacitat que el caracteritza, que convé no mitificar els governs de coalició i que a tot arreu (començant pel govern de coalició d’Espanya) se’n fan, de tensions. És una d’aquestes veritats estadísticament irrefutable que, a través del traç gruixut, pretén esborrar els matisos que diferencien les tensions basades en discrepàncies racionals i les que depenen de la imprevisible creativitat postadolescent d’improvisar pollastres nostrats.

Després, per salvar les parcel·les de poder que financen tota aquesta escenografia de la pèrdua de

Pere Aragonès i Jordi Sànchez van transmetre una fermesa histriònica, de celles arrufades

temps, s’improvisa un discurs que posa a prova el cinisme dels principis. Amb l’aval de la història de les tensions dels governs de coalició, els que participen en la comèdia s’atorguen el dret a continuar col·laborant plegats en nom d’objectius que, com més ambiciosos són, menys informació ofereixen sobre la manera (i el cost) d’assolir-los. Això sí: Aragonès i Sànchez van procurar que se’ls notés, en el to de veu i en el llenguatge verbal i no verbal, la voluntat de transmetre una fermesa de celles arrufades. La fermesa té molt bona premsa, sobretot quan la reivindiquen els que no tenen autoritat per aplicar-la. Al segle XVI, Thomas Erskine ja ens va regalar una sentència sobre la fermesa que convé tenir en compte sempre que algú la branda com a virtut absoluta o quan tenim la temptació de reivindicar-la com a dogma: “El que anomenem fermesa en un rei s’anomena tossuderia en un ase”.