La Vanguardia (Català-1ª edició)
París empaqueta l’Arc de Triomf segons els esbossos que va deixar Christo
Els 14 milions de cost s’han sufragat amb la venda de dibuixos i els drets d’autor
La sala més gran del cinema Publicis, dels Champs Élysées, va acollir ahir una barreja de missa laica i reunió espiritista: “Christo ha de somriure si ens veu”, al·lusió a l’artista mort el 2020, ressuscitat per l’empaquetament, segons els seus esbossos, de l’Arc de Triomf, muntatge que dura fins al 3 d’octubre.
A l’escenari, l’emoció de Vladimir Javacheff, nebot de l’artista i responsable de la continuïtat, i l’ofici discursiu de la ministra de Cultura, l’alcaldessa de París i el president dels monuments nacionals. La presentació urbi et orbi de l’empaquetament de l’Arc de Triomf va patir els habituals discursos, tot i que els 14 milions d’euros que va costar els va deixar Christo, fruit de la venda dels seus esbossos. Més generositat pòstuma: va cedir al monument els drets del seu nom per a productes derivats.
Però com es pot tocar un monument sense demanar permís a les autoritats? Tràmits tan obligatoris que “Christo els incloïa –segons el seu nebot– en els pressupostos de cada projecte”.
Si ja el 1962 hi ha dibuixos de Christo amb l’Arc de Triomf embolicat és perquè “immigrant pobre i indocumentat, Christo, als seus començaments parisencs, veia l’Arc de Triomf des de la finestreta de la seva chambre de bonne; sota l’Arc es va citar per primera vegada amb JeanneClaude Denat de Guillebon i sota l’Arc va decidir firmar amb el seu nom i no amb el seu cognom”. Ho va explicar Roselyne Bachelot, la titular de Cultura. Si non e vero...
Christo i Jeanne-Claude. Perquè a més d’haver nascut tots dos el mateix 13 de juny del 1935, ella al Marroc i ell a Bulgària, l’amor a primera vista es va transformar en relació de vida i art. I d’aquí la firma comuna i una vida de happening, puntuada per obres tan descomunals com efímeres.
Al Publicis, a primera fila, Jack Lang, l’exministre de Cultura que va donar el vistiplau a l’empaquetament del Pont Neuf parisenc, l’obra que el 1985 va posar el duo en l’òrbita mundial.
Tot el material utilitzat (25.000 m2 de tela i 3 km de cordes, per exemple) és reciclable. Detalls: l’argentat de la tela –d’una textura aspra, per cert– va necessitar l’empolvorament de 400 quilos d’alumini. El nebot, que sap el pa que s’hi dona, va subratllar: “Res químic, eh, alumini”.
En fi, entre els 1.200 col·laboradors: alpinistes, bombers, un historiador; i des dels Charpentiers de Paris, cooperativa de fusters, de soca-rel maçònica, creada el 1893, fins al fotògraf titular de l’equip Christo, “que fa gairebé 50 anys que treballa amb nosaltres”.
Polèmica: la conversió en zona de vianants de l’entorn de l’Arc de Triomf durant els tres caps de setmana de l’empaquetament és perquè, segons l’equip, Christo “buscava la proximitat del públic” i també “per la por dels accidents” (dotze avingudes conflueixen entorn del monument). “És un avanç: les ciutats del segle XXI seran dels vianants”, va dir Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París i ja candidata presidencial.
En les Jornades del Patrimoni que se celebren entre demà i diumenge el protagonisme de Christo serà compartit amb Nathan Paulin, de 27 anys, que unirà la cúpula del Théâtre de Chaillot amb el primer pis de la torre Eiffel, a través de 670 metres de cable.