La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’era de la glaciació salarial
Durant anys, en Fidel va ser una ombra. Un jove escanyolit amb qui coincidia a l’escala. Després vam deixar de veure’ns i no en vaig saber res fins molt de temps després. Va ser als vuitanta quan l’Inem barceloní (l’oficina de recol·locació d’ocupació) s’havia omplert de rojos i les entrevistes als desocupats semblaven qüestionaris de sociologia. En Fidel era una entre els milers de víctimes de la reconversió industrial. I va sorprendre l’entrevistador quan li va dir:
–El que han de fer les dones és quedarse a casa i no treballar.
La persona que el va interrogar em va explicar que aquella mena de respostes no eren rares entre gent d’extracció obrera. Però xocaven en algú com en Fidel, d’uns vint anys aleshores, fill de sindicalista, d’una família d’esquerres (li van posar així pel líder cubà) i amb una germana petita que era a la universitat.
Fa dos anys, en Fidel va reaparèixer a la meva vida com a lampista a sou d’una companyia d’assegurances. Havia de tapar una fuita d’aigua. Vam trigar a reconeixe’ns. Continuava igual de llargarut i s’havia tornat loquaç. Havia estudiat malament i poc. No li havia anat bé. Després la conversa es va tenyir de nostàlgia. I de sobte va explotar i va començar a parlar d’“aquell home”...
–Que el deixin en pau, que reposi... No estàvem bé tu i jo quan érem petits? (Aquella setmana un helicòpter s’havia emportat les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos.) La conversa es va tornar incòmoda. En Fidel era un home de records distorsionats.
En una cosa sí que tenia raó: a Espanya no hi va haver atur de masses fins ben entrada la democràcia, quan el govern de Felipe González va començar a tancar indústries que ja no eren competitives, consumien diners públics i no encaixaven en els criteris europeus. Vam tenir els jubilats més guapos del món (l’Estat prejubilava als 53 anys en alguns sectors). Però n’hi va haver, com en Fidel, que van ser difícils de recol·locar durant molt de temps.
El món havia canviat de cop als vuitanta. Per culpa de la inflació i de la supressió de barreres al comerç. Margaret Thatcher va reciclar el liberalisme econòmic clàssic. L’Estat feia les coses malament i calia posar-lo a dieta. També era inevitable obrir les finestres a l’exterior. Perquè entressin productes més barats. Perquè
La pandèmia no ha alterat l’evolució dels salaris reals dels treballadors, que es mantenen congelats des del 1979. Les deslocalitzacions, la tecnologia i la mobilitat de la força de treball expliquen aquesta llarga fase d’estancament.
entressin persones més barates. Tres frases resumeixen la fe cega d’aquells anys en el mercat. Una de Thatcher: “No hi ha alternativa”. Una altra de Bill Clinton: “És l’economia, estúpid”. I una tercera de Carlos Solchaga, ministre espanyol d’Indústria: “La millor política industrial és la que no existeix”.
L’historiador Adam Tooze es pregunta ara a Shutdown (El Apagón) si la pandèmia ha acabat amb aquest llarg cicle liberal (neoliberal). La crisi financera del 2008 va desacreditar aquelles doctrines. I, davant l’envergadura de les amenaces del 2020 (pandèmia i crisi climàtica), ningú s’ha atrevit a deixar la seva solució en mans del mercat. La intervenció dels estats i dels bancs centrals ha estat històrica, propera al keynesianisme radical. Però que el neoliberalisme estigui desprestigiat no significa que estigui acabat. Això mateix pensàvem després del 2008.
Una de les herències d’aquest període ha estat l’augment de la desigualtat i l’orfandat política dels treballadors pobres. Economistes com Thomas Picketty han descrit l’emergència –junt amb l’elit dels diners– d’una segona elit, meritocràtica. La classe dels més ben formats, a qui la socialdemocràcia dirigeix avui la seva oferta política (medi ambient, minories sexuals, de gènere i ètniques...). En canvi, els neguits de les classes més desfavorides i precàries –els salaris, les condicions de vida–, pesen cada vegada menys a les agendes dels partits majoritaris.
Aquesta invisibilitat ha permès a l’extrema dreta escolar-se entre aquests sectors. L’ha beneficiat la devaluació de la fractura dreta-esquerra i la seva substitució per una altra de més etèria: els de dalt i els de baix. Els ha sabut atraure amb el rebuig de la immigració, que els dona aparent consol perquè alguns hi veuen l’origen de les seves desgràcies. De fet, hi ha un abisme entre el que sostenen la majoria d’economistes i el que pensen tots els Fidel que hi ha en aquest món: que els immigrants deprimeixen els salaris.
La pandèmia ha ressuscitat el keynesianisme, però les idees que van portar a la crisi del 2008 estan vives
La migració deprimeix els salaris? Els economistes diuen que no; la gent del carrer pensa el contrari
En un llibre que acaba de publicar l’economista Miquel Puig, Els salaris de la ira, l’autor descriu la seva desconversió del liberalisme i assegura que el nivell dels salaris no està relacionat amb la productivitat, sinó amb el volum de l’oferta de mà d’obra. Puig parla de dues grans glaciacions salarials històriques. La primera transcorre, aproximadament entre el 1600 i el 1800. La segona s’inicia a finals dels setanta i encara no s’ha acabat.
La primera gran congelació salarial es va contenir amb el descens en l’oferta de treball: restricció de la feina infantil, retallades de la jornada horària, jubilacions... La caiguda de la fertilitat va prolongar encara més aquest període daurat dels salaris. A finals dels anys setanta, els salaris, però, van deixar de créixer i van iniciar una segona fase de glaciació, fruit aquesta vegada de la deslocalització, l’automatització i el recurs a la immigració. És justament la immigració, raona l’autor, la que ha permès als sectors de més baixa productivitat (com el turisme) mantenir l’oferta competitiva. És a dir, mantenir el salaris baixos. La tesi del llibre provocador condueix a un implacable corol·lari: no hi ha Estat del benestar sense fronteres.