La Vanguardia (Català-1ª edició)
El llegat d’Angela Merkel
La cancellera ha pilotat crisis gairebé 16 anys amb un estil assossegat i pragmàtic
L’era Merkel s’encamina al seu final. Alemanya celebra diumenge vinent unes eleccions generals amb aroma de crepuscle d’una època. Després de gairebé 16 anys en el poder, la cancellera democristiana Angela Merkel, la líder europea més rellevant a Europa i al món del segle XXI, no es presenta als comicis per una decisió pròpia que va prendre el 2018.
Especialista a afrontar diverses crisis de gran envergadura i a reforçar-s’hi, forjadora d’un estil de lideratge assossegat i pragmàtic, Merkel deixa al seu successor o successora a la cancelleria un llegat amb moltes llums i també algunes ombres. Els sondejos electorals auguren llargues negociacions per a la formació del futur govern, de manera que tot indica que Angela Merkel continuarà algunes setmanes, fins i tot mesos, exercint com a cancellera en funcions.
El balanç d’aquests gairebé 16 anys de merkelat (seran 16 si continua en el càrrec fins al 22 de novembre, aniversari de la seva primera elecció com a cancellera) dibuixen una estadista sòbria, analítica –és física i doctora en química quàntica–, i propensa a pensar molt abans de pronunciarse. El gest que fa ajuntant les mans –conegut com a Merkel-Raute ,el rombe o diamant de Merkel– és ja una metàfora de la seva manera de fer política. Però se l’acusa d’imprecisió deliberada.
Va imposar l’austeritat en la crisi de l’euro, va obrir fronteres als refugiats i va impulsar la ciència en la pandèmia
“El pragmatisme i la recerca de consens són valors per a Angela Merkel per se; una vegada va citar la famosa frase del canceller socialdemòcrata Helmut Schmidt ‘qui té visions hauria d’anar al metge’, lcosa que diu molt de la seva opinió sobre les grans estratègies”, diu l’historiador Ralph Bollmann, autor de la biografia Angela
Merkel. Die Kanzlerin und ihre Zeit (Angela Merkel. La cancellera i el seu temps). Bollmann està d’acord amb la idea general que “la senyora Merkel ha aconseguit transmetre als alemanys la sensació de normalitat, seguretat i estabilitat que la majoria vol”.
Al capdavant de l’habitual aliança conservadora entre el seu partit, la democristiana CDU, i la socialcristiana CSU bavaresa, Merkel va derrotar a les urnes del 2005 per només un punt al llavors canceller socialdemòcrata, Gerhard Schröder, i va aconseguir pactar amb l’SPD un govern de gran coalició.
Hi ha consens entre els analistes que Merkel va obtenir el benefici polític de les reformes del mercat de treball i de l’Estat del benestar que Schröder i els seus socis ecologistes van aplicar per fomentar el creixement econòmic i reduir l’atur. Aquestes reformes, un paquet de mesures batejat com a Agenda 2010, han perjudicat la població més modesta i vulnerable –es van crear els coneguts minijobs, llocs de treball amb sou inferior a 450 euros al mes sense gairebé cotització– i expliquen en bona mesura el miracle econòmic alemany.
I expliquen també en part la permanència de Merkel, que va capitalitzar la difícil decisió del seu predecessor. A principis de la dècada del 2000, la taxa d’atur superava el 10% i el dèficit ultrapassava el límit del 3,3%. Ara, tot i que la pandèmia del coronavirus ha impactat en l’economia en general, l’atur a Alemanya ronda el 6% i, també gràcies a la injecció d’ajuts antivirus a les empreses, el PIB torna a créixer. La primera economia d’Europa i quarta del món remunta.
El gran retret que es fa a Merkel és no haver fet reformes ni haver fomentat la despesa pública en inversions necessàries. Alemanya és una nació exportadora, amb una indústria potent que fabrica de tot, però hi ha moltes infraestructures obsoletes. Les carències en digitalització –que van castigar les escoles durant el tancament per la covid– resulten xocants en un país ric com aquest. L’obsessió de Merkel i els seus ha estat sempre estalviar: el famós Schwarze Null (zero negre), és a dir, els pressupostos equilibrats, un dogma que l’actual Executiu de conservadors i socialdemòcrates s’ha saltat només per l’emergència de la pandèmia.
“Certament ha estat greu la seva negativa a donar prioritat a la inversió pública; vaig presidir una comissió independent d’experts que assessorava el Govern, que no es va prendre mai aquesta qüestió seriosament”, assenyala Marcel Fratzscher, president de l’Institut Alemany d’Investigació Econòmica (DIW) de Berlín. Segons Fratzscher, l’Executiu de Merkel “no va treballar per alleujar el deute dels municipis, un 30% dels quals està endeutat; no va invertir en protecció del clima ni en infraestructures”.
A Alemanya no hi va fer reformes ni va invertir en infraestructures, i la digitalització és una assignatura pendent