La Vanguardia (Català-1ª edició)
Merkel ha connectat durant anys amb el desig d’estabilitat dels alemanys
En la seva obra de govern, Merkel ha practicat un pragmatisme guiat més per la música del moment que per conviccions o programa. Hi ha qui ho considera oportunisme i instint de supervivència política, i hi ha qui creu que això és escoltar el pressentiment de la societat. Així, quan el 2011 el desastre de Fukushima va horroritzar l’opinió pública alemanya, la cancellera va donar un cop de volant i va decretar l’abandonament gradual de l’energia nuclear. Només va acceptar introduir el salari mínim el 2014 per exigència dels seus socis socialdemòcrates. I, després d’haver-se oposat sempre al matrimoni homosexual, el juliol del 2017 va propiciar la seva equiparació legal en una votació al Bundestag perquè al setembre hi havia eleccions.
L’únic moment en què, segons tots els indicis, no va actuar segons aquest esquema calculador i va abandonar la seva llegendària prudència va ser en la crisi dels refugiats del 2015. El 4 de setembre d’aquell any, Angela Merkel, adduint “motius humanitaris”, va obrir fronteres a la multitud de persones que fugien de conflictes a Síria, l’Iraq i l’Afganistan. La seva controvertida aposta, que va suposar l’entrada al país de més d’un milió de sol·licitants d’asil, i la seva famosa frase Wir schaffen dones (traduïble per “podem ferho” o “podem aconseguir-ho”), estan destinades a destacar en el relat que del seu llegat faran els llibres d’història. En aquell moment, molts europeus van lloar la iniciativa –d’altres, no tant–, i la ultradreta alemanya va aprofitar per ancorar-hi la seva retòrica antiimmigració de tons xenòfobs.
En aquella època es va esborrar com per art d’encantament el mal record que d’Angela Merkel tenien els països del sud d’Europa per la política d’austeritat que va imposar a la UE els anys de la crisi financera a partir del 2008-2009 i la crisi del deute sobirà de Grècia. Ella i el seu llavors ministre de Finances,
l’inamovible Wolfgang Schäuble, van pilotar les negociacions a Brussel·les que, malgrat els costos i exigències, van mantenir l’eurozona dempeus.
En una entrevista amb aquesta corresponsal el juny del 2020 al costat de periodistes del grup Europa, del qual La Vanguardia forma part, Merkel va dir que, tot i que en la crisi financera o la qüestió migratòria ja s’havia vist que “Europa encara no és troba prou preparada per suportar una crisi”, davant el desafiament del coronavirus, “tots els Estats membres tenim un interès genuí a mantenir un mercat únic europeu fort i a presentar-nos al món com un bloc”. A Brussel·les s’estaven negociant els fons de recuperació –que finalment van tirar endavant–, i en aquesta cita a Berlín va quedar clar que Merkel convenceria els seus compatriotes que l’ajuda financera de la UE als països del sud seria beneficiosa per a l’economia alemanya.
“Durant aquests anys, la cancellera Merkel ha simbolitzat l’estabilitat i el multilateralisme per a molts països europeus i per a altres socis internacionals; però durant el seu mandat el món s’ha tornat menys predictible, com vam veure amb Trump”, afirma la politòloga Cathryn Clüver Ashbrook, directora de la Societat Alemanya de Política Exterior. A parer seu, “Merkel ha intentat mantenir un equilibri entre els EUA i la Xina, però la seva política de ‘compromís’ amb la Xina evolucionarà cap a una línia més ferma per part del seu successor”. A l’època en què Donald Trump era president dels Estats Units, Angela Merkel va ser saludada com a nova líder de l’ordre liberal internacional. Però ella, poc amiga d’abordar les crisis en termes existencials, va replicar en públic que aquest no és el paper d’un canceller d’Alemanya.c
En la seva obra de govern s’ha guiat de vegades més per la música del moment que no pas per conviccions