Qualsevol temps passat

Les dues primeres entrevistes que vaig fer a la meva vida van ser per a un programa infantil a Ràdio Joventut que es deia Peques. Les vaig gravar al Palau Blaugrana a María Planas i a Neus Bartran, entrenadora i base del Picadero de bàsquet femení. Era a mitjans dels setanta (tenia deu anys) i el bàsquet femení omplia pavellons.

Abans de la revolució feminista el bàsquet ja ho va explorar. Com el periodisme (que ningú no oblidi l’exhibició d’Olga Viza als Jocs Olímpics de Barcelona al costat de Matías Prats).

Laia Palau, imperial jugadora que amb 42 anys continua a l’elit a Girona, és l’herència d’un bàsquet femení únic (Picadero Comansi, Adepaf Figueres, Dorna Godella, Sabor d’Abans Tortosa, Celta de Vigo...). Eren aquells bojos anys vuitanta i noranta amb jugadores que hauríem de recordar ara que sembla que no van existir .... Neus Bartran, Rosa Castillo,

Roser Llop, Anna Junyer... o la mítica Marisol Paíno, de qui hi va haver un intolerable debat sobre la seva sexualitat amb acusacions d’hermafroditisme (sic) i portades de revistes on, a cos sencer, vam llegir ¿Home o dona? Així de bèstia. Era una lliga amb pavellons plens, rivalitats extremes i grans audiències a TVE. La rivalitat (i, esclar, la qualitat) com a símptomes.

El feminisme, un afer social on no hem d’aplicar condescendència postural, té un exemple a seguir: el bàsquet femení de finals del segle XX.

Hi ha moltes generacions que estem aprenent a visualitzar (sovint a trompades) el que era intolerable fa no gaires anys. Però cal aprendre també dels encerts del passat. El bàsquet femení, amb totes les seves barbaritats, era exemplar en la forma. No només hi havia (com ara amb l’accelerat futbol femení) moltes intencions i un parell de portades, existia la competència i la competició. S’omplien les pistes per gaudir de jugadores il·lustres escampades per diversos equips (no només un a Espanya i quatre a Europa). Per crear aquest sistema es necessita voluntat i temps.

Al futbol no hi ha ni televisió que transmeti, ni espònsors que s’arrisquin. Hi ha postureig. Laia Palau, com Amaya Valdemoro, Marta Fernández, Blanca Ares... van crear un relat per al bàsquet femení que s’hauria de transportar ara al futbol: rivalitat i competència. I això implica inversió, igualtat i creure-s’ho.c

El feminisme té un exemple a seguir: el bàsquet femení de finals del segle XX