Polònia, Hongria i els valors europeus

Fa una pila d’anys, un alt funcionari de Brussel·les, francès, em va explicar la seva oposició a l’ampliació de la Unió Europea als països nòrdics amb aquest argument: “Per a Espanya i França, la Unió és com dos vellets que de nens van anar junts a l’escola i que es troben al carrer i recorden com es barallaven sovint al pati, el cop que es van enamorar de la mateixa nena, la rivalitat que sentien, les renyines amb els companys de curs, i acaben abraçant-se amb llàgrimes als ulls. Doncs bé, els països nòrdics anaven a una altra escola”.

Aquesta comparació m’ha vingut al cap molts cops des de llavors, però no en relació amb Suècia i Finlàndia, que eren els països als quals aquell alt funcionari es referia i que no sé si van anar a la mateixa escola que nosaltres però que almenys eren del barri, sinó als països de l’Est europeu, i concretament a Polònia i Hongria, que estan immersos des de fa temps en una deriva autoritària que els està allunyant de l’esperit democràtic de la Unió.

Aquesta deriva es manifesta en un gran nombre de camps. La política de Polònia –el país més religiós d’Europa– està dominada pel partit d’extrema dreta Dret i Justícia, que defensa els valors familiars més rancis i que està erosionant la llibertat de premsa i la independència judicial. A més, no accepta la no discriminació contra els homosexuals. Quan es va adoptar el tractat de Lisboa –l’equivalent de la Constitució europea–, Polònia ja va intentar que s’aprovés una clàusula que li permetés no sotmetre’s als principis de la Unió en aquest camp. No ho va aconseguir, en bona part per l’actuació decidida del president Zapatero, que s’hi va oposar frontalment, però això no li ha impedit mantenir una política que ha vorejat sovint l’homofòbia.

Per la seva part, Hongria –un país fortament nacionalista, amb contenciosos amb els països veïns per les minories d’origen hongarès que viuen fora de les seves fronteres– està dirigida des del 2010 per un polític populista i euroescèptic, Viktor Orbán, que defensa obertament un Estat il·liberal. El seu Govern combat la llibertat de premsa i la independència dels tribunals, s’oposa a la immigració i és obertament homòfob.

Tots dos països, juntament amb els altres membres de l’Europa de l’Est, van entrar a la Unió Europea amb la idea que Europa estava en deute amb ells, per haver-los abandonat a les urpes soviètiques. Aquesta mentalitat, que venia a ser com si Espanya hagués culpat Europa pels quaranta anys de franquisme, no presagiava res de bo. A més, tots ells desitjaven exercir la sobirania que acabaven de recuperar.

La seva prioritat era obtenir una garantia de seguretat davant de Rússia i sentirse part de la família europea, cosa que podrien haver obtingut incorporant-se a l’OTAN, però van voler ingressar a la Unió i no sé si eren prou conscients de les obligacions que contreien. Després de més de quaranta anys sotmesos a l’autoritat de Moscou, potser els hauria anat bé volar una mica pel seu compte, per no passar en tan poc temps de l’òrbita de Moscou a la de Brussel·les. Gairebé tots han tingut dificultats per adaptar-s’hi. La manca de tradició democràtica i els anys de comunisme són un llast molt feixuc.

Com que la maquinària de la Unió és lenta, perquè hi ha molts interessos en joc i posar-se d’acord entre tots els membres no sempre és fàcil, fins ara Polònia i Hongria han aconseguit anar fent la viu-viu amb la seva política d’erosió de la democràcia sense problemes massa greus amb Brussel·les. Sovint, per defensar-se de les admonicions de les institucions comunitàries han bloquejat decisions que interessaven als altres països membres. La regla de la unanimitat que pesa sobre moltes decisions de la Unió els ha facilitat aquest xantatge.

Ara, però, han topat amb un obstacle molt difícil d’esquivar: la Comissió Europea, que com a guardiana dels tractats té l’obligació de protegir la legalitat, ha bloquejat la transferència dels fons per a la recuperació postcovid a tots dos països fins que deroguin les normes contràries a la independència judicial i al principi de no discriminació contra els homosexuals i, en el cas d’Hongria, fins que, a més, prengui mesures per lluitar contra la corrupció.

Polònia i Hongria reben ajudes molt generoses de la Unió. Les partides del fons de recuperació que tenen assignades equivalen a més del 7% i del 5% del PIB, respectivament, de manera que el bloqueig d’aquests fons és un revés molt seriós. Lògicament, els governs de tots dos països continuaran apel·lant a la sobirania nacional i defensaran el dret a prendre les decisions que considerin oportunes. Però l’enfrontament ha arribat a un punt en què la Comissió Europea ja no pot fer marxa enrere, perquè perdria tota la credibilitat. Prou paciència ha tingut.

Si els governs de Varsòvia i de Budapest no cedeixen, aquest xoc pot conduir a la sortida d’aquests països de la Unió. Després del Brexit, seria un cop seriós per al projecte europeu, sens dubte. Però aquest no és el perill més greu. El perill més greu és que Polònia i Hongria continuïn sent membres i no respectin els valors democràtics, perquè això seria la fi de la Unió Europea.

Per això celebro que la Comissió Europea hagi decidit prendre aquestes mesures. Segurament confiava no haver-les d’adoptar mai. La gràcia de l’assumpte és que aquesta actitud de Brussel·les no només pot frenar la deriva autoritària i antidemocràtica d’aquests dos països, sinó que reforçarà la cohesió i enfortirà els lligams europeus. Sense proposar-s’ho, els governs reaccionaris i euroescèptics de Varsòvia i de Budapest estan propiciant un pas més cap a la unió política. Ara tothom sabrà que no respectar els valors comuns té un cost. En metàl·lic.c

Sense proposar-s’ho, Polònia i Hongria estan propiciant un pas més cap a la unió política

en las entradas y una red de transporte público asequible y de calidad.

Manuel Martínez Parra

Si s’imposen definitivament la societat desvinculada i el seu Estat policial rosa, serà l’enfonsament d’Europa. Tota l’economia, benestar, cohesió social, cultura i unitat quedaran irremeiablement malmeses, perquè estan assentades sobre una antropologia i unes institucions que no podran superar els costos socials, de transacció i d’oportunitat; les incerteses i contradiccions que la desvinculació genera.

La societat desvinculada significa que, per primera vegada en la història, el màxim bé que es promou és la satisfacció de l’hedonisme del desig concupiscent, que té en la força imparable del sexe la seva màxima expressió. No és l’únic desig d’aquesta mena, perquè l’ànsia de poder és cada vegada més concupiscent, i per aquesta raó s’absolutitza malgrat la democràcia. També ho fan els diners, que assoleixen una concentració extrema en poques mans, però tot això no és nou i la civilitat humana té més experiència a afrontar-ho.

És en aquest context hegemònic a Catalunya que cal situar l’abandonament de qui encara és bisbe emèrit de Solsona, Xavier Novell. El fet és causa d’un gran enrenou, en el qual manquen la informació i el guiatge institucional.

El resultat és palès: tots aquells qui tenien algun compte pendent amb el bisbe emèrit han anat a dir-la grossa i passar-lo per la pedra. És, evidentment, una ocasió d’or per als qui veuen en l’Església un enemic a batre. És fantàstic poder criticar-la a partir d’un bisbe que diuen que ha deixat la mitra per l’atracció d’una dona. Però el que és realment trist és que en aquesta tasca de revenja hi participin religiosos i sacerdots, disposats a demostrar les misèries, més falses que autèntiques, de Novell, en una tasca gens misericordiosa de demolició, en la qual ha excel·lit una monja, que a més es manifesta com a intèrpret “oficiosa” del Papa. “Déu judicarà sense misericòrdia aquells que no tenen misericòrdia” (Jaume 2, 13). Hi ha hagut, però, veus afinades de sacerdots que, si bé se senten certament dolguts per la seva desaparició, han sabut diferenciar el seu abandonament de la trajectòria real com a bisbe, que incorpora aspectes polèmics, però també molts d’una gosadia evangèlica necessària. Bruno Bérchez, un sacerdot jove, batejat als 21 anys, i dotat d’una empenta exemplar, ho exemplifica bé en el seu escrit “Bisbe Xavier, in memoriam”. Té el gran valor, dins la tristor pel fet, de remarcar el “zel evangelitzador” i la seva capacitat per rellançar les estructures diocesanes d’una petita i envellida diòcesi a favor de la missió. Fa un balanç sobre els fets i no a partir de les injúries: desenes de parròquies vives i renovades, centenars de laics i joves enamorats de la missió, i milers de persones que han conegut l’amor de Déu gràcies a l’acció pastoral. Un exemple –constata Bérchez– que ha servit de font d’inspiració a molts preveres i laics de tot Espanya.

La qüestió no queda acabada; pot empitjorar, o anar a millor. La manera de marxar ha estat molt dolorosa per als seus fidels i sacerdots: s’ha desvinculat, i qui vingui darrere ja s’ho farà, però tot això no rebaixa la bondat de l’obra feta.

Com a Poble de Déu seria un error centrar-nos en la ruptura del vincle, en lloc dels deu anys de treball evangelitzador, sortint de la zona de confort eclesial, sense por del clam contrari de la mundanitat. Jesús ens ho diu manta vegada: “No tingueu por”.

Cal assumir la realitat ingrata per transformar-la, confiant en Déu i l’Església per superar la crisi, com així ha estat sempre des de fa més de dos mil anys. I això significa meditar i saber guiar-se pels èxits de la nostra història passada i present, i aplicar aquells models de vida catòlica que millors resultats han donat i donen. Aquesta manera d’obrar no exclou una autoavaluació honesta, sinó que dona una perspectiva a la seva pràctica. Avaluar per superar, transformar la crisi en repte guiats per la força de l’Esperit de Déu, actuar amb realisme i sentit comú, i alhora refusar els discursos aparentment fàcils, automàtics, de la mundanitat desvinculada.

Missió evangelitzadora, construcció de l’alternativa cultural i capacitat política per dur-la a les institucions. Aquesta és l’acció necessària per superar la crisi que la cultura de la desvinculació ens infligeix tant als cristians com a tota la societat.c

La manera de marxar ha estat molt dolorosa, però això no rebaixa la bondat de l’obra feta

SOPA IMAGES / GETTY