La Vanguardia (Català-1ª edició)
A la diana de les erupcions
La Palma ha viscut gairebé la meitat de la quinzena d’explosions volcàniques registrades els últims segles a les Canàries
Tacarde
San Juan
Tahuya
El Charco
Elaboració pròpia
San Antonio
El mes de juny l’Institut Volcanològic de Canàries (Involcan) va celebrar el 223è aniversari de l’erupció del volcà Chahorra o Narices del Teide (1798), una de la quinzena d’erupcions històriques en aquestes illes. Va escopir lava gairebé cent dies.
I no és un error escriure que va celebrar. Involcan explicava llavors a les xarxes socials el perquè de l’ús d’aquest terme: “Gràcies a l’activitat magmàtica i a la gran quantitat d’erupcions ocorregudes a les illes al llarg de milions d’anys, s’ha pogut construir l’arxipèlag”.
Així que el que passa ara a l’illa de La Palma, tot i que sorprengui o espanti, no seria gens nou. Però sí poc comú. L’Institut Geogràfic Nacional (IGN) té
Martín de Tigalate
Teneguía
Hoyo Negro Duraznero
registrats almenys 14 episodis d’erupcions ocorreguts a les Canàries des del segle XV, una mitjana de tres cada cent anys. I La Palma, amb la meitat d’aquestes erupcions documentades, ocupa un lloc molt destacat en aquesta llista, juntament amb Lanzarote i Tenerife.
I si cal remuntar-se al passat, la cosa ve de lluny. El 1492 Cristòfor Colom va descriure al seu diari, quan va passar per les Canàries en direcció a Amèrica, una erupció volcànica als cims de Tenerife. No s’ha pogut determinar mai el punt exacte d’aquest núvol de cendra i explosió de lava documentada per aquest colonitzador. Alguns apunten que l’erupció va poder ser a Montaña Reventada o Montañas Negras, altres teories assenyalen el cràter del Teide.
L’illa de La Palma –on ara estan centrades totes les mirades–
Des del cel
és la que incorpora un nombre més elevat d’erupcions en aquesta llista de fets volcànics. Les primeres referències es remunten al període comprès entre 1470 i 1492, tot i que la història volcànica d’aquesta illa –amb documentació contrastada– comença el 1585, amb l’erupció del Tahuya. Aquesta explosió va dibuixar l’orografia del que avui es coneix com a Agujas de los Roques de Jedey.
Xoca, quan fem aquest salt en el temps, l’explicació dels experts en el fet que La Palma sigui, de totes les illes canàries, la més sacsejada pels volcans. És, diuen els entesos, la més jove juntament amb El Hierro i com que encara està en fase de creixement el risc d’erupcions és més alt.
L’últim volcà a les Canàries es va registrar, precisament, a El Hierro. Va ser el Tagoro, submarí, entre el 2011 i el 2012. Molt més discret que el que ara sacseja La Palma. La llista de volcans registrats en aquesta última illa es fa interminable. Des de la primera erupció documentada el 1585 se succeeixen les explosions de lava. El 1646 (Tiglate), 1677 (San Antonio), 1712 (Montaña Lajiones), 1949 (San Juan) i 1971 (Teneguía).
Però l’erupció que ara torna a ser més viva que mai en el record dels veïns de La Palma, és l’última de les esmentades. La registrada a Teneguía. Aquest volcà va entrar en activitat a l’extrem sud de l’illa el 1971. El 20 d’octubre d’aquell any la terra va començar a tremolar i dos dies després va començar l’erupció, que va durar fins al 18 de novembre. Una dada –el temps que van durar les erupcions– que apunta el que pot tornar a passar actualment. Tot i que l’activitat del Teneguía ha passat a la història com una de les més curtes dels volcans registrats a les Canàries. Res comparat amb els 6 anys que va durar, al segle XVIII, l’erupció que va dibuixar l’actual orografia del que és avui dia el Parc Nacional de Timanfaya.
I la notícia més esperançadora. En tota la llarga història de volcans a les Canàries només cal lamentar un mort per aquestes erupcions. Aquesta víctima, al volcà de Teneguía, va morir per inhalació de gasos perquè es va acostar massa al cràter d’aquesta muntanya.c