La Vanguardia (Català-1ª edició)
La pandèmia també amenaça el costum de deixar propina
La caiguda del turisme i l’auge de les targetes redueixen al mínim aquestes gratificacions
Aquell home ja d’edat provecta i molt enganxat a les màquines escurabutxaques conegut a la Rambla des de fa anys per les seves rondes entre les terrasses, moltes vegades acusat d’intentar arrabassar totes les monedes que la gent deixa sobre les taules del passeig, no va tenir més remei que passar-se a la mendicitat. A les terrasses ja no hi troba res, amb sort i amb prou feines unes quantes de les de coure. Almenys això expliquen per aquí.
La pandèmia, la caiguda del turisme i la generalització de les targetes com a mitjà de pagament estan posant en perill el costum de deixar propines. Cambrers, repartidors, taxistes i grums són alguns dels col·lectius més afectats per aquest canvi de costums sobtat. I d’aquesta manera, de mica en mica, almenys a casa nostra, aquest petit reconeixement per la feina ben feta s’està transformant en una medalla sobre el pit, com dient mira que bon client que soc, que a sobre et deixo alguna cosa.
Ni els barcelonins ni els catalans ni els espanyols han estat mai tan proclius a deixar propines considerables com sempre han estat els anglesos, els canadencs, els nord-americans... A les terrasses de la Rambla que encara ronda l’home enganxat a les escurabutxaques a veure si hi ha sort els cambrers expliquen que abans que sobrevingués aquesta pandèmia entre mitja dotzena es podien repartir fàcilment, quan acabava la jornada, al voltant de 300 euros en gratificacions.
“D’aquesta manera pagaves el lloguer de casa molt més content i fins i tot tenies un detall amb la dona! –detallen aquests treballadors, aquests dies un xic ociosos–. Però des que les famílies d’anglosaxons van deixar de venir, tot just ens repartim 10 o 20 euros al dia, que són bàsicament els arrodoniments que deixen els italians, els francesos, els espanyols... I molts ni tan sols això, aprofiten que paguen amb targeta per fer els despistats i no deixar res. Potser algú et diu que hi posis un euro més, però són minoria... Els anglosaxons sempre et deixaven pel cap baix un 15% del compte! La veritat és que els trobem molt a faltar”.
“Les famílies de rossos sempre havien deixat les millors propines, però ja fa molt de temps que no en veiem –diu Rafael Jordán rere la barra de La Bodega d’en Rafel, un punt de trobada molt conegut al barri de Sant Antoni per a hipsters, obrers, jubilats i d’altres–. I la clientela de sempre, malgrat tot el que està passant, doncs contínua deixant unes quantes monedes, alguns més que d’altres, però...”.
Que ningú no se senti enganyat: la propina més habitual en aquesta ciutat ja són els poquets cèntims que falten per pagar una quantitat sense decimals. Així evites que se t’ompli la butxaca d’incòmodes monedes de coure. “Però molts dels que venen menys habitualment ja ni això –es queixen al celler–. Aprofiten que paguen amb targeta i ni arrodoneixen ni res. De tota manera, els clients de tota la vida de vegades ni et deixen que tinguis un detall i els convidis. Saben que els últims mesos ho hem passat malament, l’últim any i mig. Els bons ara són millors”.
Molt a la vora, en aquesta mateixa illa, Marc García, cambrer i un dels tres amics que van muntar el restaurant Maleducat durant aquell primer gran confinament domiciliari, explica que en molts països deixar una propina en condicions és tota una obligació cultural, que si hi vas i deixes quatre monedes fins i tot els ofens, que en aquest cas et diuen que per a això millor que no deixis res. En d’altres països els datàfons t’ofereixen la possibilitat de sumar al càrrec un 15, un 20 o un 25% de la factura, com a gratificació per als treballadors.
“A Barcelona, en canvi, les propines te les has de treballar, cada vegada més, sobretot en aquests temps tan estranys. Nosaltres rebem majoritàriament gent de la ciutat. Vam començar amb la pandèmia i amb prou feines tenim turistes. I la gent d’aquí és molt exigent. Els has d’oferir un bon preu, tota una experiència gastronòmica i a més un tracte
Els cambrers troben a faltar els turistes dels Estats Units, que pel cap baix, deixaven un 15% del compte
Maleters d’hotels es queden de braços plegats: els hostes ja no volen que ningú els toqui l’equipatge