La Vanguardia (Català-1ª edició)
Demanen als ‘riders’ que baixin la brossa i no els donen res
molt proper i personal: recordarne el nom, recordar el vi que van demanar l’última vegada, felicitar-los perquè ha guanyat el seu equip! Però sense fer la garagara. Tot t’ha de sortir d’una manera natural; a mi és que em passa, m’agrada estar amb la gent, i recordo les seves coses!”.
“Perquè la gent no és ximple i s’adona dels artificis –prossegueix García–. I així doncs se senten acollits, com a casa, i tornen a repetir i llavors et deixen bones propines. Potser 5 o 10 euros per un compte de 100”. Sí, per aquests verals un 5% ja es considera una propina decent. “I així a finals de mes et treus 150 euros extres, que van molt bé. Aquest ofici està mal pagat, has de fer un munt d’hores, vas al revés que els altres, no pots quedar mai per dinar... La propina és més important del que molts es pensen. La propina s’està transformant, d’aquesta manera, en un gest que serveix principalment per honrar a qui en dona. Si estàs més o menys de pas, i no tens clar que hagis de tornar –si la transacció es torna anònima–, doncs no deixes res, potser unes quantes monedes de coure que et molesten a la butxaca.
I així uns quants repartidors de Riders per Drets, d’aquests que tota l’estona travessen la ciutat pedalant a tota velocitat amb una gran motxilla a l’esquena, lamenten que la pandèmia ja els ha arrabassat les poques coses que...
“Abans potser et donava alguna cosa la meitat de la gent, i ara un 20%, més o menys”. “Perquè molta gent et diu que deixis la comanda allà, al replà, i ni obren la porta fins que te’n vas”. “Ara, de tant en tant, et donen propina en espècies. Els portes la compra i et donen una llauna de cervesa, i tu doncs molt bé, gràcies, no puc beure però me la guardo”. “A mi una vegada em van donar un tros de pizza”. “A mi un sandvitx”. “I de vegades et donen la bossa d’escombraries, perquè els la baixis”. “I si no els la baixes potser et posen una mala puntuació i després reps menys comandes, o sigui que t’aguantes”. “De vegades és una anciana amable, però d’altres...”. “I després hi ha el que viu en un cinquè sense
Els ‘riders’ lamenten que molta gent prefereix no obrir la porta i que els deixin la comanda al replà
Fins a la generalització de les targetes, molts taxistes es pagaven els sopars amb les propines
ascensor i no et dona res”. “Ha, ha, ha...”. “O et diuen que et donen la propina per l’aplicació però després és mentida”. “O és veritat, però igualment no t’arriba”.
“La veritat és que la propina és un costum que es va desgastant a cop de crisi –intervé, reflexionant, el taxista Joffre Contijoch–. Abans de la del totxo la gent sí que et deixava propines de debò, sobretot a les nits, perquè et prenguessis una cervesa, deien molt... i moltíssima gent, i no únicament els turistes dels Estats Units. En aquella eufòria hi havia molta alegria. I amb la crisi que ens ha portat la pandèmia, i també amb la generalització de les targetes com a mitjà de pagament, la immensa majoria ja ni arrodoneix. Potser alguna senyora gran a qui ajudes a trobar una clínica al Google Maps et dona un parell d’euros... Però jo crec que en el nostre cas no és cap drama, sobretot amb el panorama que hi ha. Si estem amoïnats és perquè no hi ha feina. El que passa és que fins no fa gaire temps amb les propines et pagaves el sopar unes quantes nits a la setmana, i ara potser amb sort et pots pagar un cafè. El que passa és que la vida cada vegada és més complicada”. Estem vivint l’última clatellada.
Grums i maleters d’hotels de cinc estrelles també troben molt a faltar els turistes dels Estats Units. Pel que sembla, últimament els visitants més adinerats de la ciutat prefereixen que ningú no els toqui l’equipatge, i tampoc no cal que els acompanyin a l’habitació. Ja se’n surten ells sols. I aquestes persones a l’hora de donar propina no han estat mai de les que deixen anar unes quantes monedes, sinó de les que treuen un bitllet. Però això ja era una altra època.c