De l’Espanyol i del Barça

Joan Martínez Vilaseca, mort ahir als 78 anys, va ser un brillant i abnegat jugador de l’Espanyol, equip que va defensar nou temporades, i després un destacat descobridor i formador de jugadors en el futbol base del Barcelona. No és fàcil combinar dues biografies tan estimades i tan eficaces als dos grans clubs catalans, però la personalitat amable, humil i treballadora de Martínez Vilaseca ho va aconseguir amb escreix.

Nascut a Manresa el 1943, Martínez Vilaseca es va formar en les categories inferiors del principal club de la capital del Bages i va arribar a Primera Divisió amb l’Espanyol, la temporada 1963-1964. Va debutar el 8 de desembre del 1963, al terreny murcià de La Condomina, i es va estabilitzar com a titular fix amb l’arribada de l’històric Perico Solé a la banqueta blanc-i-blava. No eren èpoques fàcils per a l’Espanyol, que venia de patir el seu primer descens de categoria. Martínez, la seva apel·lació habitual com a futbolista, va haver d’adaptar-se a totes les posicions que els seus successius entrenadors li van exigir. Ja en aquella primera temporada va tenir una intervenció decisiva: l’última jornada, davant el Sevilla

(1-0), va marcar el gol que va servir per eludir un altre descens directe de categoria. Jugava llavors com a extrem esquerre i va tenir una actuació notable: una rematada al pal i el gol del triomf, en una jugada que va iniciar Kubala i va resoldre ell d’un duríssim tret que va ser elogiat en totes les cròniques.

Martínez era un futbolista ràpid, versàtil, de presència física discreta però enorme eficàcia per a tots els seus entrenadors. El 1969 va viure el tràgic descens a Segona i l’any següent va ser un puntal de la tornada a Primera, amb els dos entrenadors d’aquell Espanyol, primer el xilè Fernando Riera i després l’històric blanc-i-vermell Rafa Iriondo, fins al punt que Martínez va disputar els 38 partits complets, un insubstituïble de rendiment assegurat. Llavors ja jugava com a lateral esquerre.

Després de nou anys a l’Espanyol, el 1972 va passar al Llevant, sempre a Primera, i va penjar les botes. Poc després va començar una segona vida esportiva, ara amb els colors blaugrana, ara ja citat habitualment com Martínez Vilaseca. Va entrar al futbol base del Barça el 1979, del qual es va responsabilitzar el 1995 i tres anys més tard, amb Louis van Gaal a la banqueta, es va convertir en director de fitxatges, amb col·laboradors directes com Bojan Krkic sènior i Lluís Lainz. També va ser supervisor dels observadors internacionals del club.

En aquests anys van passar per les seves mans els millors jugadors del fructífer planter barcelonista que tants èxits aconseguirien anys després i en tots va deixar empremta i un emotiu record que ahir es manifestava a les xarxes socials, en què Andrés Iniesta recordava “una excel·lent persona que sempre va ser-hi ajudant-nos quan sent nens arribàvem a La Masia”. Carles Puyol assenyalava que “quan molt pocs apostaven per mi, ell hi va apostar cegament. Eternament agraït”.

I Bojan Krkic es va declarar “molt trist per haver d’acomiadar una gran persona que ha donat tant al futbol a escala professional i humana”.

Martínez Vilaseca, home de l’Espanyol i del Barça en la seva doble faceta esportiva, deixa fonamentalment la imatge d’una persona humil, sempre disposada a col·laborar on fos requerit i amb aquell tracte normal que tantes vegades es troba a faltar a l’ensuperbit món del futbol.