La Vanguardia (Català-1ª edició)
Acidiquè?
El Hay Festival de Segòvia tanca l’edició 2021 alertant sobre les urgències mediambientals: l’acidesa del mar matarà els mol·luscos
El 1935, la paraula holocaust significava ben poca cosa. Només deu anys més tard, la humanitat sencera sabia què era un holocaust. Massa. Pot ser que estigui passant el mateix amb el terme acidificació. Que avui ens digui ben poca cosa i en poc temps sigui l’explicació de la fi dels mars; si més no, tal com avui els coneixem. Perquè l’acidificació és un procés d’alteració del pH de l’aigua marina. Només unes dècimes, però que poden ser devastadores per a la vida marina. Aquest canvi pot destruir la closca de milers d’espècies de mol·luscos i, en conseqüència, generar una alteració fatal del medi marí. És un dels exemples que va posar ahir l’escriptor i activista mediambiental islandès Andri Snaer Magnason durant la seva intervenció al Hay Festival de Segòvia, que va tancar ahir a la nit la seva 16a edició.
Magnason presentava a Espanya Sobre el tiempo y el agua ,que acaba de publicar Salamandra, en què armat de dades, poesia, història i ciència alerta sobre la imminència de la turbulència mediambiental. Va ser presentat per la periodista Irene Hernández Velasco.
Amb una primera alerta sobre el llenguatge mateix. No tenim les eines adequades per exposar el problema en la seva mesura exacta. “El 2010 –va exposar– va entrar en erupció un volcà a Islàndia [l’Eyjafjallajökull] que va paralitzar l’aviació aèria mundial i hi va haver una alarma mediambiental per les emissions que va llançar a l’atmosfera. Doncs bé: cada any emetem 6,6 vegades les d’aquell volcà. Cada any”.
Magnason considera que “totes les empreses de combustibles fòssils han de tancar, la qüestió és a quina velocitat; això és imminent, tot i que encara no ho entenguem”, augura el narrador, que el 2016 va ser candidat a la presidència del seu país. “És una batalla que o guanyem tots o que perdem tots, i això és inaudit per a la humanitat”.
Aquesta contramarxa verda haurà de ser començada “pels països que vam iniciar la cursa petrolífera, per responsabilitat i perquè tenim la capacitat financera”, va reflexionar. Negar el canvi climàtic, va afegir, pot ser que acabi
“Totes les empreses de combustibles fòssils hauran de tancar, la qüestió és a quina velocitat”
sent “un dels principals delictes contra la humanitat”.
La crisi climàtica ha estat un dels eixos del Hay Festival 2021, amb ponències d’àmbits diversos –arquitectura, urbanisme, economia– esquitxades de verd. A Magnason el va precedir la dissenyadora holandesa Babette Porcelijn, que en conversa amb la periodista i escriptora Begoña Quesada va presentar el seu llibre Hidden impact, en què analitza els efectes del disseny en l’àmbit mediambiental. “Per fabricar un cotxe es necessita l’energia corresponent a cinc anys del seu funcionament”, va exposar, “i les etiquetes de sostenibilitat dels productes es refereixen només a la fase d’ús, però no a la de producció, que és la més costosa”. És el que Porcelijn anomena “impacte ocult”. Generalment es dona a milers de quilòmetres de distància. Va assegurar que les bosses de paper tenen cinc vegades més impacte mediambiental que les de plàstic, pel procés de producció i perquè són principalment d’un únic ús.
La neerlandesa va exposar el seu manual per ser un ciutadà (ecològicament) responsable, amb mesures més o menys conegudes: allargar la vida de la nostra tecnologia (produir-la és el que més contamina), abandonar el vehicle (de motor) privat, reduir el consum de carn, i optar per habitatges petits i ben aïllats, entre d’altres.
Ella, per exemple, va viatjar d’Holanda a Segòvia en tren, en un trajecte de dos dies. Les seves vacances, va explicar, les fa habitualment a la muntanya i s’hi desplaça en tren, encara que una vegada va anar a Roma. En bici.c
tura als EUA després de Trump? No ho sé, he passat la pandèmia a Europa. Però tot Occident és ara en un moment en què ha d’escollir com torna de la pandèmia. I això es pot donar en moltes direccions. Jo sé el que m’agradaria que passés, però no depèn només de mi. En tot cas, ha de passar un temps per tenir perspectiva. Caldrà veure com afectarà tot això als nens, que només coneixen una realitat: distància i mascareta. Jo sí que sé com surto jo: em sento diferent, com si les coses haguessin canviat. Sempre he cregut a deixar que la vida s’expressi i et porti coses per aprendre i créixer. La societat no ho sé. La gent acostuma a pensar que la clau per a l’autopreservació és dividir i separar, però jo no ho veig així.
Viu a Europa. Què és el que li agrada tant de Catalunya? M’agrada perquè és on soc ara mateix. I l’abraço amb tot el meu cor. No és que ho hagi decidit, sinó que és on soc i en gaudeixo: gaudeixo del clima, del menjar, d’aprendre una cultura nova...
Fa un temps que no escriu el seu blog Yankeediva...
Sempre he utilitzat les xarxes socials per poder parlar de coses que volia comentar i compartir en aquell moment. Durant un període vaig tenir molt a donar i molt a contribuir amb els joves cantants, però va arribar un punt en què vaig sentir que em repetia.
Projectes en perspectiva? Sortir de la pandèmia. I ara serà fantàstic tornar a la Royal Opera House, on canto la primera Theodora [oratori de Händel]. I al març llanço un projecte gegantí, Eden, amb un element educatiu, perquè els dies en què pares i avis portaven els nens al teatre s’acaben.
Alguna cosa en perspectiva per cantar al Liceu?
En parlem sovint però sempre hi ha un problema d’agenda.