La Vanguardia (Català-1ª edició)
Birds on a Wire sorprenen a Vic
Ana Tijoux i Caïm Riba van destacar també en la jornada de tancament del Mercat
Gran concert de Birds on a Wire dissabte a la nit en la jornada final del Mercat de Música Viva de Vic, amb 18 actuacions programades en diferents punts de la ciutat. Aquest duo establert a França el formen Rosemary Standley, cantant de Moriarty, i la cantautora i violoncel·lista Dom La Nena. Harmònium, percussions i recursos electrònics completaven l’armament amb què van comparèixer a l’Auditori L’Atlàntida, traçant un esplèndid recorregut iniciat ni més ni menys que amb el Cant dels ocells cantat en català. Amb dos àlbums en el seu historial, Birds on a Wire se situa en un terreny difícil de definir, però que es degusta amb plaer, a cavall d’elements com les músiques tradicionals, la cançó popular i una irresistible pàtina de ressons clàssics/contemporanis, incloent-hi diferents continents i idiomes. No parlem tan sols d’una afortunada pirueta d’estil, sinó també d’una proposta que va al cor del públic.
Després d’homenatjar Leonard Cohen (amb, esclar, Bird on the wire), van iniciar un viatge que va passar, entre d’altres, per Jacques Brel (Sur la place), i per un Duerme negrito que marcaria la primera gran campanada del concert. A partir d’aquest punt, la cosa no va deixar de pujar, amb meravelles com la seva visió del Filhos de Gandhi de Gilberto Gil ben recolzada amb l’harmònium i la pandereta i, ja tancant la sessió, una prodigiosa edificació del tema dels Doors People are strange, que va motivar crits de satisfacció entre els presents.
A la mateixa sala, i anteriorment, ens les vam haver amb Caïm Riba, que va presentar amb el seu grup l’àlbum Llunes de Plutó, solvent temari pop-rock amb gir electrònic que va evidenciar el seu gran talent. Caïm ens va submergir en territoris onírics via Ciutat de flors, va retratar màgies quotidianes en la cançó de confinament A la ciutat, i va encomanar bonrotllisme amb Em sembla bé, recorrent també temes d’altres treballs com Princesa de les llunes i la commovedora Mare.
Entrada la nit, Ana Tijoux i el seu poderós grup van fer-la grossa a la Carpa Atlàntida, davant d’un públic jove i entusiasta que va trigar poc a aixecar el cul de la cadira. Es comprèn, perquè la proposta de la francoxilena va ser una pujada contínua des de la inicial 1977, en què va començar a brillar la secció de metalls que l’acompanyava, fins a canonades com Cacerolazo, tema del 2019 per donar suport a les protestes que van sortir del país andí, Antipatriarca o Antifa dance. Proposta rodona, rapejant i cantant, que va més enllà del hip-hop, amb jazzejades, picades d’ullet llatines, i altres herbes d’un intel·ligent i compromès artefacte musical.c
El duo establert a França se situa en un terreny difícil de definir, però que es degusta amb plaer