El Granada no és el Bayern

Hauria d’existir un equilibri entre els qui, indocumentats, malparlen de Ronald Koeman com si fos un qualsevol i els qui es neguen a assumir que el neerlandès ha anat perdent punts per convertir-se en l’escollit. A un servidor, que va ser al vell Wembley i aquest és un detall que no sabeu com pesa, li agradaria que ho fos però les circumstàncies que s’ha trobat i l’instint de supervivència a través del qual pretén superar-les ha estat més a prop d’un pragmatisme insípid que de la intrepidesa captivadora, fins i tot temerària, que probablement requereix el moment.

Hauria d’existir, com dic, un equilibri entre les dues posicions però no n’hi ha perquè avui dia, temps de trinxeres avituallades per la bilis que es dona a les xarxes socials, habitar en la crítica constructiva és de pobres. Fins al punt que directius de segona classe i altres exemplars contagiats continuen torpedinant l’entrenador que ells mateixos van ratificar a l’estiu i ahir vam assistir a una roda de premsa de Koeman (al setembre!) que semblava la de Chacho Coudet al Celta, per posar un exemple de tècnic sobre qui penja la destitució. No és aquesta precisament la manera de començar un projecte seriós.

Arribats a aquest punt el més recomanable per purificar l’ambient seria oblidar com més aviat millor la golejada davant el Bayern, un desig altre cop ingenu perquè ja se sap que una de les característiques que defineixen gran part de l’entorn barcelonista és recrear-se en les derrotes tant com ho era deixar anar aquest tipus de bestieses en les èpoques de bonança (recordeu?): “Tot això ho hem de gaudir molt perquè arribaran els moments dolents”. Quin tipus de recargolat sentit de la felicitat és aquest?

Com que aquesta columna és meva obviaré culpabilitzar Koeman de la fluixísima resposta contra els alemanys i fins i tot passaré per alt la seva dubtosa manera de justificar-la (“si juguem més oberts ens en fiquen més”), però analitzaré amb totes les de la llei el partit d’aquesta nit contra el Granada. Per què? Doncs perquè és contra rivals d’aquesta mida, i més al Camp Nou, quan desapareixen les xarxes protectores, les excuses i les pors i també quan la fotografia del manual de l’entrenador del Barça s’ha de mostrar més nítida. Aquesta nit toca veure un equip amb personalitat, ofensiu i amb prou joves per no arrufar les celles abans de començar. El Granada, amb tots els respectes, no és el Bayern.c

L’equip de Koeman, qüestionat, no pot amagar-se en una nit com la d’avui