La Vanguardia (Català-1ª edició)
Doctrina Johnny Guitar
Com que el Barça juga dilluns, que és un dia futbolísticament inhòspit, m’entretinc veient el missatge del president Joan Laporta en què demana paciència, suport i confiança als culers. És un espectacle de trenta segons que té l’encert d’incorporar un so defectuós i un pla precàriament fix, que són dues de les característiques de la tecnologia audiovisual aficionada. Laporta el va enregistrar després de la derrota contra el Bayern Munic. Era conscient d’un estat d’ànim que, a diferència d’altres presidents menys sanguinis, el va afectar amb la immediatesa d’un aficionat.
Als primers segons del missatge, Laporta ja diu que se sent tan dolgut i indignat com nosaltres. És la manera més eficaç d’establir un pont d’identificació immediat amb els hipotètics receptors de l’arenga. És, però, l’enèsim acte de fe que reclama Laporta. I ho fa perquè, d’ençà que va decidir presentar-se a les eleccions, s’ha excedit en promeses que la realitat, abismal, ha desmentit. Si s’expressés només des de la racionalitat objectiva i l’asèpsia científica, Laporta hauria d’admetre una ruïna sense sortida. Per això subratlla l’element que millor defineix la seva trajectòria: la gestió de la il·lusió i d’una determinació que, en el seu cas, es tradueix en incongruències i rampells que, com el missatge, poden desconcertar.
En una estructura més professional, el missatge l’hauria enregistrat amb condicions, amb el suport de Barça TV i seguint els consells d’un equip de comunicació. Però segur que Laporta tenia una pressa rabiosament executiva per compartir el dolor i la indignació i, alhora, per impedir que el desànim i els tentacles mediàtics de “la caverna” interferissin en el relat, sempre turbulent, de la vida barcelonista. El problema és que, fins que no arribem al dia fatídic en què es farà pública l’auditoria (que iniciarà un agònic i autodestructiu procés jurídic), Laporta ha recorregut de manera sistemàtica a la intuïció i a una gestió ciclotímica dels seus propis criteris. És evident que, en una dimensió menys pública, el club s’ha fet un tip de treballar a consciència, amb una estructura d’emergència, sí, però adaptada a l’incendi total que està afectant tant la dimensió social del club (quan preguntes quants socis té el
Barça avui, tothom fuig d’estudi), l’estabilitat futbolística (el festival de lesions no és normal i agreuja la descompensació de la plantilla) i el sanejament econòmic (com més informació té un directiu o un executiu, més preocupat està).
Laporta ha de fer equilibris per ser
Laporta ha de fer equilibris per ser transparent i il·lusionant alhora
transparent i, alhora, il·lusionant. Quan ens diu “no tingueu cap dubte que ho arreglarem”, tenim dues possibilitats. O ens sentim ofesos que no se’ns expliqui tota la veritat i tornem a la inèrcia de la flagel·lació. O ens preguntem si hi ha cap alternativa i si l’entusiasme imperfecte i de so defectuós del missatge desesperat de després de perdre contra el Bayern no és la definició més sincera d’un club en què, arribats a aquest punt, apliquem la doctrina Johnny Guitar: digues que m’estimes encara que sigui mentida.