Visca la mala educació

Aquesta és la pitjor època per ser políticament correcte. Que ningú no es confongui. Això no és censura. Només es tracta de dir el que sigui sense necessitat de recórrer al repertori d’insults o desqualificacions perquè algú pensa o expressa gustos diferents.

Si Donald Trump, expresident dels Estats Units admirat pels intolerants (parlin l’idioma que parlin), va deixar un legat ,és aquest: l’exabrupte.

La reflexió sorgeix després de l’últim US Open, en què hi ha hagut una comunió en la mala educació, com mai, entre determinats jugadors i el públic congregat al fòrum tennístic més gran (per capacitat) del món.

Els espectadors (en menys nombre) van tornar a les graderies després de la pandèmia (per bé que continua infectant). Potser la tornada de la humanitat va crear un estat d’ànim especial. “La multitud és la tercera jugadora”, va dir la megacampiona Chris Evert, comentarista fixa a l’ESPN. Mirant pel retrovisor, la dama del tennis hauria tret fum, llamps, trons i centelles!, si, disputant un títol dels grans contra la seva nèmesi,

Martina Navratilova, la concurrència s’hagués dedicat a esbroncar-la, sense respectar la sacrosanta regla del silenci cada vegada que se serveix o celebrant les dobles faltes o els errors.

Però això és el que ara se celebra. El fanatisme va estar a favor de Novak Djokovic. El van impulsar els espectadors serbis –ni els argentins amb Juan Martín del Potro o els espanyols amb Rafa Nadal

van arribar tan lluny– i el van secundar amb passió els locals. Djokovic, malvat habitual a la pista Arthur Ashe, va adquirir el rang de superheroi. Als nordamericans els entusiasma ser el súmmum. I en aquesta ocasió el número 1 jugava fort. No només podia guanyar el títol 21 i desbancar Roger Federer i Nadal –això passarà aviat–, sinó que aconseguiria els quatre Grand Slams en un any.

Una gesta així no es registra des del 1969, quan ho va aconseguir per segona vegada Rod Laver. Llavors encara es jugava amb raquetes de fusta, aquelles Dunlop o Slazenger que avui formen part dels museus i que per a Djokovic són una cosa tan desconeguda com les màquines d’escriure Olivetti per a la generació Z.

Nova York es volia penjar la medalla de lloc històric. I va guanyar el tapat rus, Daniïl Medvédev. També va triomfar el somriure adolescent d’Emma Raducanu, que va desbancar la favorita del públic, la també adolescent Leylah Fernández, viu retrat de la nova època en què tot s’hi val, fins i tot la falta de respecte, per guanyar. Ui, perdó!, que el respecte és correcció política.