La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com conviure amb un talibà
Els ciutadans de Kabul miren amb recel les rudes maneres dels guerrers islàmics
amb les barbes polides i la roba planxada, no poden deixar de mirar cap a les taules.
El contrast entre els locals i els forans és més que evident. Tant és que després de l’arribada dels talibans els homes hagin abandonat els vestits occidentals per camuflar-se amb pantalons bombatxo i la camisa llarga tradicional de la seva cultura.
Un prestigiós sastre del centre de Kabul assegura que ara només cus piran tombon. Els compren els talibans, que no paguen mai més de 700 afganis, la meitat del que costava un vestit només uns dies abans de la presa de Kabul. “Ens diuen que volen roba nova, que la que porten està molt bruta”, explica el sastre. La majoria dels combatents encara porten els vestits de guerra, incloses les sandàlies. La victòria els va agafar per sorpresa.
La presència de milers de talibans li ha canviat la cara a una ciutat en la qual irònicament s’havien aixecat desenes de quilòmetres de muralles de formigó per aturar els seus atacs. Els grafitis que cobrien moltes d’aquestes parets grises estan pintades de blanc i ara es llegeixen eslògans com “llarga vida a l’emirat islàmic”.
Desenes de camionetes, sempre amb homes armats a la part posterior recorren la ciutat amb una actitud sorollosa. “Abans venia a Kabul, però com una persona normal”, explica l’únic milicià del restaurant que no porta turbant. El seu vestit blanc i el comportament el diferencia de la resta. Explica que era clergue. Durant anys va formar part dels serveis d’intel·ligència a la província de Badakshan, d’on és originari el grup. “Estàvem dividits per províncies i allà fèiem les nostres feines. Només ens movíem per donar suport quan ens donaven l’ordre”, explica un altre jove talibà.
El clergue havia visitat Kabul per obtenir informació, però no freqüentava mai llocs com aquests. Tampoc no ho havien fet els seus companys, que no havien trepitjat mai la capital. “Ara pertanyem al departament d’intel·ligència, estem a Kabul fa 12 dies”, explica el clergue que conversa tranquil·lament amb aquesta interlocutora. Però la majoria de dones els eviten. “Esclar que em fa por”, diu la Nahid, de 24 anys, que es cobreix amb una abaia i un mocador negre, un abillament, que guanya cada dia més adeptes a la ciutat. Així ho confirmen els dependents d’algunes botigues de dones.
“Abans anava normal, amb el vel com les afganeses, però a l’estil occidental. Ara vull evitar qualsevol inconvenient”, diu. Fins i tot en alguns barris més pobres es veuen moltes dones amb nicab, com als països del Golf. Una cosa que no és tradicional en la cultura local. Com sí que ho són els vestits tradicionals regionals on destaquen els colors i que són utilitzats tradicionalment als casaments.
Aquests vestits van ser prohibits en l’anterior govern dels talibans, com tantes altres coses. “Obro el magatzem per fer alguna cosa, però no ve cap dona”, diu l’Abdull, el propietari d’una petita botiga de roba que explica que fa dos dies van arribar dues dones a preguntar per un disseny, però van evitar entrar al magatzem. Com feien abans. Dos joves talibans van entrar un dia i van demanar que tragués un maniquí. L’Abdul el va tornar a posar l’endemà. Els qui sí que han seguit les regles són les perruqueries, que han pintat la façana de negre. No passa el mateix amb les barberies o gimnasos on encara es veuen fotos d’homes amb el tors a l’aire. Fins quan?c
Les dones han deixat de freqüentar les botigues de roba i observen amb temor els milicians