La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un matrimoni que supera totes les crisis
Tant Olaf Scholz com Armin Laschet garantiran la continuïtat del tàndem franco-alemany, imprescindible per al projecte europeu
Seria simplista i erroni parlar de matrimoni de conveniència, però tampoc no es pot qualificar de relació apassionada. La parella franco-alemanya és un amor madur, forçat per les circumstàncies històriques i, des de fa gairebé seixanta anys, capaç de superar les periòdiques tensions i crisis. Al final sempre preval la necessitat d’arribar a un pacte de síntesi i de tirar endavant el projecte europeu.
Els dos màxims aspirants a la cancelleria alemanya, el socialdemòcrata Olaf Scholz i el democristià Armin Laschet, són molt ben vistos a París i garanteixen, a priori, que el motor franco-alemany estigui ben greixat de cara al futur immediat. Els seus perfils encaixen perfectament per a la missió.
A tots dos se’ls coneix bé. Com a ministre de Finances, Scholz ha mantingut una relació fluïda i constructiva amb el seu homòleg francès, Bruno Le Maire, un pes fort del Govern gal. Laschet, l’hereu de Merkel, és d’Aquisgrà i francòfon. A més, en paral·lel al seu càrrec de primer ministre de Rin del Nord-Westfàlia, ha exercit durant els últims anys com a plenipotenciari federal per a les relacions culturals entre França i Alemanya.
“Emmanuel Macron es va reunir amb tots dos a l’Elisi, amb pocs dies de diferència, fet que indica que no fa favoritismes”, comenta a aquest diari Paul Maurice, expert en els vincles entre París i Berlín de l’Institut Francès de Relacions Internacionals (IFRI).
“La qüestió per a França no és tant qui serà el nou canceller sinó quin tipus de coalició es formarà, si serà amb els liberals o amb els verds, ja que això sí que pot tenir molta influència en la política econòmica i de defensa”, subratlla Maurice. La presència dels liberals pot fer Berlín més estricte, a nivell europeu, per aplicar una política d’equilibri pressupostari i de reformes estructurals per guanyar competitivitat. Una posició influent dels verds, per la seva banda, condicionarà l’estratègia de defensa comuna i la política energètica. Sigui Scholz o Laschet qui estigui al capdavant del nou govern, els aliats tindran molt a dir i marcaran, per tant, el rumb del tàndem franco-alemany i, per extensió, de la UE.
En els seus 16 anys en el poder, Merkel ha vist passar quatre presidents i set primers ministres francesos. Segons Le Figaro, ha estat un període “de llunes de mel i crisis de nervis”.
Hi ha hagut dificultats amb tots els inquilins de l’Elisi, per circumstàncies diverses, encara que sempre va prevaler l’interès de progressar junts.
Per edat, caràcter i formació, Macron i Merkel no podien ser més diferents. Al jove president francès li agraden els focus, mostra impaciència i té tendència als cops d’efecte. Merkel, que és 23 anys més gran que ell, ha fet de la discreció, la humilitat i la prudència una manera molt particular –i eficaç– d’exercir el poder, a casa i a Europa.
El tipus de coalició a Berlín serà decisiva per pactar amb París la política econòmica i de defensa
A Macron l’ha exasperat la prudència de Merkel, tot i que que ella ha cedit en els grans desafiaments
La lentitud de Merkel ha exasperat de vegades Macron. Segons el setmanari L’Obs , el president francès va descriure en una ocasió la cancellera alemanya com “una gallina asseguda sobre els seus ous”. Els ous serien els interessos alemanys, òbviament, en primer lloc els de la seva poderosa indústria, però també els del seu partit, la CDU, i la dreta europea. A París, Merkel té fama de molt tossuda, de líder a qui li costa molt canviar d’opinió.
Malgrat els desacords, Merkel ha acabat sempre acceptant ossos durs de rosegar per a la seva opinió pública, com el salvament
Besamans
de Grècia i, per damunt de tot, la mutualització del deute per sortir de la crisi provocada per la pandèmia de la covid. Això, a Alemanya, ha estat sempre un anatema.
“La tensió més forta entre
França i Alemanya en la nova etapa pot venir del finançament i del pacte d’estabilitat”, adverteix Thomas Hanke, durant molts anys corresponsal del diari econòmic Handelsblatt a París, que acaba de publicar un llibre de títol revelador, Können wir Frankreich vertrauen?: Deutsche Klischees und französische Realität (Podem confiar en França? Clixés alemanys i realitat francesa). “Els france
sos volen aconseguir la continuïtat del deute comú, mentre que democristians i liberals diuen que això va ser un fet excepcional, d’una sola vegada, que aquest deute es pagarà i allà s’acabarà tot –afegeix Hanke–. Scholz està més obert a conservar la mutualització del deute perquè va ser ell qui la va negociar”.
El periodista alemany detecta així mateix, com a perill, una fràgil voluntat al seu país d’anar de bracet de França. “No hi ha una comprensió forta en la classe política, sobretot en els estrats intermedis –explica Hanke–. Els líders sí que tenen una relació molt intensa amb els seus homòlegs alemanys, però més avall hi predominen molts tòpics sobre l’orgull dels francesos, la seva arrogància, la seva voluntat de dominar-ho tot, de reservar-se els càrrecs clau a Europa. Això és un problema”.
A l’agenda dels propers anys no escassejaran els punts de fricció, com la relació transatlàntica –més encara després de l’episodi dels submarins australians–, l’actitud davant la Xina i la política de defensa europea.
Un dels projectes més ambiciosos és l’SCAF (Sistema de Combat Aeri del Futur), en el qual també participa Espanya. Hi estan en joc moltes inversions, llocs de treball i desenvolupament d’altes tecnologies. En principi, París i Berlín van de la mà, si bé es tracta d’un terreny relliscós. “Pesen molt encara les diferències de cultura estratègica”, recorda Paul Maurice.
Mentre França és una potència amb arsenal nuclear propi, membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, ambició global i territoris d’ultramar, Alemanya està encara molt condicionada, psicològicament, per la seva història al segle XX i una pulsió de contenció militar. Això fa difícil avançar amb França en iniciatives comunes. El que a París és la decisió del president, a Berlín suposa una àrdua negociació al Bundestag.
En el tàndem franco-alemany hi ha hagut, al llarg de decennis, moments molt simbòlics com
“En la classe política alemanya predominen molts tòpics sobre França”, adverteix Thomas Hanke
la rebuda d’Adenauer per De Gaulle a la seva casa particular de Colombey-les-Deux-Églises, cosa inèdita per al general, l’enllaç de les mans a Verdun, entre Mitterrand i Kohl, o la celebració del centenari del final de la Primera Guerra Mundial per Macron i Merkel. Per cuidar la relació bilateral i convèncer la població de la seva importància, aquests gestos simbòlics continuaran, però hauran d’anar acompanyats, com fins ara, de resultats tangibles per a l’avenç econòmic i la millora de les condicions de vida als dos països i a la UE. No es pot donar res per descomptat.c