Una veritat incòmoda

Si ets capaç d’explicar allò que passa al teu carrer, seràs capaç d’explicar el món. La frase, atribuïda entre d’altres a Antonio Machado, ve a dir que per interpretar el món només cal saber mirar. Però sovint això és el més difícil de tot, perquè no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. Per exemple, què està passant ara amb Carles Puigdemont a Madrid, a Brussel·les i a l’Alguer? És senzill però poc assumit: allò que passa a Catalunya des dels fets del 2017. I és que el president és una veritat incòmoda, prova vivent que el conflicte entre Catalunya i Espanya no està ni començat a encarrilar, i això té conseqüències.

L’any 2006, la pel·lícula Una verdad incómoda ,de qui va ser vicepresident nord-americà, Al Gore, ja ens advertia de cap a on anàvem climàticament malgrat fer com que no vèiem els nombrosos senyals que ens ho advertien. Hi eren. Hi són. I igual passa amb Puigdemont. És un recordatori que molts fan com que no veuen. El PSOE i Pedro Sánchez poden fer com que no existeix, però així enganyen i s’autoenganyen.

A Barcelona i a Madrid el donen constantment per boig o per políticament mort, però aquí el tenen. I si acabés a la presó, és obvi que els que van voler projectar Oriol Junqueras com el Mandela català no es podrien abstraure de la potència del president pres. Ni escenificacions de taules de negociació, ni càlculs sobre hegemonies partidistes. L’evident (i massa obviat) risc de tornar a la casella de sortida s’hauria materialitzat. Tot per no abordar ni mirar de resoldre la situació de l’exili, molt personificada en l’incòmode Puigdemont. I això, també per anar salvant votacions i pressupostos al Congrés a qui no

El president prova que el conflicte català no està ni començat a encarrilar