“Tutto bene”, i Puigdemont somriu...

Des de la seva Casa de la República a Waterloo, Carles Puigdemont és la pedra a la sabata, l’elefant a la sala, un obstacle polític amb què s’ha de conviure. Des d’una presó a Sardenya i amb el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena reclamant-lo per ser jutjat per sedició i malversació va ser, durant vint hores, una amenaça per al futur de dues legislatures.

A Catalunya, la detenció de l’expresident va alimentar la guerra freda entre els socis del Govern i es va desplegar per episodis. Primer: tots els consellers de Junts (a excepció de Victòria Alsina, que s’havia de trobar amb Puigdemont a l’Alguer i va acabar actuant d’enllaç diplomàtic) es van concentrar davant el consultat italià. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, fins i tot va qüestionar l’actuació dels Mossos (amb ERC al capdavant d’Interior) a l’hora de gestionar la seguretat de la convocatòria. La màxima representació republicana va ser Alba Vergés.

Segon: els consellers de Junts es van reunir al despatx del vicepresident a Palau esperant notícies sardes mentre la resta, d’ERC, esperava la convocatòria d’Aragonès. Tercer: la declaració que va llegir el president a la galeria gòtica es va pactar sense dificultats abans d’aplegar-se per conèixer la compareixença judicial de Puigdemont. Hi va haver condicions? El que va brillar per la seva absència en el text va ser la taula de diàleg. Només hi havia marge per denunciar la repressió i reivindicar l’amnistia i l’autodeterminació.

Així que va ser Oriol Junqueras l’encarregat d’ERC per defensar la taula entre governs –contra pluja, vent i euroordres de la factoria Llarena– com l’únic instrument vàlid per afrontar el conflicte català. El líder d’ERC assenyala Madrid, però no la Moncloa, quan carrega contra “alguns aparells de l’Estat” i apuntala sense matisos a l’estratègia del seu partit i la relació de privilegi amb el PSOE.

A Junts, Jordi Sànchez replicava que no “es pot garantir el diàleg i la negociació donant empara a la persecució política”. Els postconvergents secunden les crides a la unitat del president Aragonès, però no per incorporar-se a la taula de diàleg sinó per posar en marxa ja un pla B. Junts sí que assenyala Pedro Sánchez però Aragonès, l’oficina del qual va mantenir contactes durant el matí amb el Govern espanyol, va deixar entreveure davant els seus consellers que atribuïen la detenció de Puigdemont a “les coses” del Suprem.

Sánchez i Aragonès van guanyar temps en reprendre les reunions de la taula de diàleg, però l’entronització d’una negociació sense terminis no suposa que no hi hagi presses al Govern central. No per resoldre una dècada de conflicte polític –missió impossible a curt termini–, sinó per blindar el pressupost amb ERC i alliberar-se de les incomoditats de discurs que li genera la dreta amb la carpeta catalana.

ERC ja ha negociat i votat els pressupostos de Sánchez amb Junqueras a la presó, però ara ha de preservar la presidència de la Generalitat i els seus socis al Govern tenen clar que una extradició suposaria la fi de la legislatura catalana i deixaria fora de combat la relació d’ERC amb el PSOE.

L’efecte Puigdemont ha passat de ser una amenaça electoral a condicionar la convivència dels governs amb cada assalt judicial. Aragonès va córrer ahir a exigir la llibertat de l’expresident i va anar a l’Alguer per no quedar fora del nou escenari dibuixat per Puigdemont. Sánchez va reclamar que l’expresident comparegui davant la justícia. I tots dos van recuperar l’alè quan es va obrir la porta de la presó de Bancari i l’efecte Puigdemont va tornar a quedar gairebé congelat. “Tutto bene”, devia pensar somrient l’expresident. Fins a la pròxima batalla...c

Aragonès i Sánchez van respirar quan es va obrir la porta de la presó de Bancari, fins a la pròxima batalla