La Vanguardia (Català-1ª edició)
La novel·la de Puigdemont
Els fets i les aventures de Puigdemont tenen tanta força mediàtica que la seva detenció a Sardenya va ser capaç de passar a un segon pla els desastres del volcà de La Palma, incloent-hi la visita dels Reis, i de canviar l’agenda política d’aquest país. De cop i volta tots vam deixar de mirar les noves desavinences entre els dos partits del Govern, i el cop del PIB del segon trimestre al triomfalisme de la recuperació va ser una notícia menor. No hi ha res comparable a l’arrest de l’exiliat o el pròfug de la Justícia, segons qui el qualifiqui, de la mateixa manera que no hi hauria una foto que superés la del líder secessionista entre dos guàrdies conduint-lo al jutjat o a la presó, si la imatge s’arribés a veure.
Puigdemont té màgia, encara que sigui la màgia del pròfug que va entrant en calabossos europeus per sortir-ne fent el senyal de la victòria. Comença a ser una escapada de novel·la que no és d’amor i luxe, sinó de refinament jurídic, de xoc de poders, sobre un fons de maldat en què es veuen els seus companys de sedició empresonats durant anys mentre ell gaudeix d’una bona casa a Waterloo i rep els honors de president legítim o cap de l’estat català a l’exili. Aquesta comparació justificaria l’aparició de perversos interrogants sobre la sinceritat o la simulació de
Junqueras quan li envia “tot el suport, president”.
El contingut i el desenllaç d’aquesta novel·la, tal com s’esdevenen els fets reals, dependria de qui en fos l’autor. Per a un independentista, seria la persecució de l’home bo que vol fer una Catalunya feliç en la seva independència, la que la propaganda inicial del procés presentava com una nació sense càncer, sense pobres ni marginats i líder dels pobles que van trencar el jou de la submissió. Un autor espanyolista retrataria un personatge feréstec i covard, que fuig, parla malament de la seva nació espanyola, fa mal i només aporta rancúnia i ressentiment: el dolent de la pel·lícula.
Un desenllaç coherent seria: Carles Puigdemont torna a Espanya, ingressa a la presó de Lledoners, on rep adhesions entranyables, és jutjat pel Tribunal Suprem enmig de grans protestes populars, és condemnat pel mateix delicte i amb les mateixes penes que Oriol Junqueras i, sense esperar tant temps, rep la gràcia de l’indult. A partir d’allà, a lluitar amb Esquerra per la presidència de la Generalitat i fer seu el que han dit tots els indultats: “Ho tornaré a fer”.
Personalment, crec que seria un bon final. No es pot indultar qui no ha estat jutjat ni s’ha de condemnar ningú a una fugida o un exili vitalici.
Fora de la novel·la, la realitat és que el destí de Carles Puigdemont decideix moltes coses. Pres i sotmès a judici, reconstrueix la unitat independentista sota la força d’una paraula que mou masses: repressió. I amb l’independentisme unit per la idea de la repressió no arribo a veure com podria continuar la taula de diàleg entre governs, ni a quins acords podria arribar. Ara tampoc no ho tinc gaire clar, però almenys hi ha una expectativa: mentre es parla i es negocia hi ha esperança i el conflicte es dilueix. O ho sembla.